Alter ego.

Fa por, molta, moltíssima, és exagerat. Estic inestable, massa. No suporto a ningú, a ningú excepte a..., bah, mentiria, ara mateix no suporto a ningú, estic esgotada, de tot i de tothom, fàcil com seria fotre'm al llit, tancar-me amb els llibres, no sortir-ne mai més... Com a molt deixar entrar algú, ocasionalment, el temps que jo volgués, que m'abracés i s'estigués al meu costat, en silenci, i després marxés, deixant-me morir amb les meves quimeres, amb els meus monstres que em sotgen en la soledat

Recuperar parts de la teva vida que sempre han estat amb tu, que mai no t'han abandonat és curiós, penses que no has deixat de tenir-les, però definitivament, quan regires i tornes a fotre-hi el cap t'adones que en realitat estaven adormides, molt més del que creies... I t'espantes. Però no fas res per evitar que tornin a prendre't, a robar-te, deixes que et contaminin i se't mengin... perquè veus que no estàs bé i, potser, t'estan oferint una sortida, una escapatòria.

Alter Ego. Per què aquest títol? Perquè existeixen, perquè trobar a algú que s'assembli a tu pel que fa als llocs més obscurs de tu mateix esglaia, i més quan t'odies, quan saps que ets tot el que no s'ha de ser, que res no és salvable, que destrosses tot el que toques, no pots evitar sentir-te'n culpable... Esperes que per poc que sigui no se t'assembli, però t'equivoques i us assembleu més del que creies, terrible.

Vull i no vull. Vull recaure en les profunditats de l'abisme, tenir la voluntat i la força que hi tenia per treure'n benefici, però és frustrant, massa, perquè no puc complementar-ho com cal... Ja ho veurem què passa, per ara només vull no perdre algunes persones, algunes a qui no sé com tractar, algunes que em fa pena que estiguin a prop meu però que pel meu egoisme sé que no deixaré marxar si ha de dependre de mi...

Sóc egoista.

Egocèntrica.

És una paraula, molt expressiva, bé, un adjectiu. I és que crec que en sóc bastant, si més no, això es veu en rellegir el bloc, la majoria són entrades sobre mi, quanta importància que em dono...

He pensat en fer mil actualitzacions, mil paraules, mil somnis, mil frustracions en fila, fent frases. Però la vagància m'ho ha impedit i la desgana, també.

Hem fet exàmens, exàmens i més exàmens, i m'han passat coses i més coses, són un huracà que tot ho arrasa, que ara i adés puja i baixa en el gràfic, trastornant tot aquell qui ronda al voltant. Il·lògic.

I és que sóc un caos.

Caòtica.

De kháos.

Res no té coherència aquí dins, tot em torna boja, vaig de bòlit i no sé pas com arreglar-ho, em contradic i m'odio. Sense raó de ser. Fins i tot el somni, ho reflexa, del tot, me l'han llegit, i fins i tot el subconscient em diu que estic podrida, que necessito un ordre. Infeliç. També em diu que tinc esperances lluminoses, de futur. Ja-ja-ja-ja.

No.

Somriure i suportar les mil coses que acaben amb mi. Les mil coses que creen caos i confusió, aquelles que fan que no entengui res ni ningú, que no sàpiga què esperar-ne, què són en relació amb mi, on quedo? quina posició ocupo?

És tot tan abstracte, tan absurd, tan eteri, tan relatiu, que res no existeix. No hi ha una realitat tangible, perquè tothom ocupa la seva pròpia, no faràs canviar l'opinió d'algú sobre la seva realitat, perquè és la seva percepció, no la teva.

Realitat distorsionada.

Diuen que la gent amb ED la viuen, i jo també.

Per ella matarien, es matarien, ho sabeu?

K, m'has dit que ell és el que més m'estimo d'aquest món, no recordo haver-ho dit perquè no ho he dit, m'has dit que tu ho veies en els meus ulls. Ell també se'n vanta molt i s'ho té molt cregut. Però jo no estic gens segura de res, encara qüestiono massa coses, no sé com podeu estar tan segurs, com podeu treure res clar d'aquest caos...

Somni.

O malson? Porto una marató de somnis, cada vegada amb més cos, més argument, més substància i més estrany, cada vegada pitjor. Perquè els macos, feliços, són poc realistes, són un núvol eteri, però els altres, els estranys, els esgarrifosos... Aquests són els més realistes.

Esperava, havia de dinar amb algú, no recordo amb qui. Era un local que feia cantonada, un qualsevol, amb quatre taules comptades, i jo recolzada en una columna que li delimitava la terrasseta, quan algú em crida, és l'A, la de sempre, la meva amiga, amb d'altres de seves, i xerrem una estona i elles han de marxar. Encara no és l'hora, penso, acompanya-les una mica. I les acompanyo.

Unes passes més enllà ens recolzem en una paret qualsevol. Es deu encendre un aspersor o alguna cosa, perquè ens mullem, però hi ha un raig groc, pot ser que hi hagi algú tan porc? Mirem amunt i un parell de nens somriuen malèvolament. Cridem de tot i encara riuen. Parlem entre nosaltres sobre el que es mereixerien i em decideixo. Trucaré a la porta i parlaré amb la mare sobre aquest parell de dimonis. Sola.

Se'm desboca el cor quan em poso davant de la porta i truco amb la mà tremolosa, com sempre que faig una cosa que abans no hauria fet mai, com sempre que no actuo deixant-me trepitjar i decideixo reivindicar-me. Però per dins somric. És una casa vella, i el timbre un quadrat petit que balla de tan desgastat que està. El premo tremolosa i ningú no respon, no deu tenir intèrfon, simplement vibra la porta i l'empenyo, ràpid, alterada i sorpresa.

Entro en aquell gran jardí, tan vell com la casa, descuidat però amb encant, salvatge i llòbrec. Avanço no gaire segura, pensant que potser he confós la casa, però aquell parell de brètols em venen al cap i segueixo; malgrat tot no puc treure'm la inquietud de dins. Quan estic a punt d'entrar al porxo alguna cosa em salta a sobre, alguna mena d'animal rabiós, és un cobert, polsegós, i m'ha saltat al coll. Començo a cridar, a intentar treure'm aquella bèstia de sobre que m'esparraca la roba i la pell. Penso que es tracta d'un somni, perquè ho sé des que estava esperant a la terrassa del bar, però he volgut jugar i saber on portava tot.

Per fi la raó s'imposa i em trec la bèstia de sobre, entro per una porta i hi trobo una dona, una mica gran que em parla, a poc a poc, tranquil·la, m'inquieta, ella més que el cobert. I de sobte, ja no sóc jo qui crida, és ella, espaordida, realment no sap què passa. I dues bèsties em salten a sobre, ara un llop negre com la nit i la d'abans, ara la veig millor, una espècia de porc senglar sense ullals. No sé com me n'escapoleixo, fujo d'aquell huracà, però em persegueix i els aturo, separant-los.

El llop desapareix deixant un manyoc de pèls atzabeja.

El porc senglar jau amb el lateral dret sense pell, deixant veure la sang, el teixit fibrós dels músculs, i arrossegant-se encara, buscant brega, i alguna cosa dolenta té aquesta casa.

La dona em mira, acollonida, tremolosa, i em demana ajuda, i els nens ja han marxat del meu cap, però com un estel fugaç se'm passen pel cap com a origen de tot aquell mal.

I penso, és un somni, no et preocupis, però aquesta vegada res no canvia.

Vull marxar, però alguna cosa em lliga allà. Toco el porc senglar i sento la sang, perquè sagna, i els músculs, que es contrauen amb el moviment, es tensen i ara es distenen, malda per girar-se contra mi, i la dono horroritzada sembla de pedra per la seva immobilitat, i tinc por per si reapareix el llop.

No sé si sona el despertador o sóc jo prou intel·ligent per tallar el somni quan sento passes a les escales, la quitxalla, potser, que haurien empitjorat l'escenari...

Buh!

Avui tinc ganes d'escriure-ho tot i res, de dir tot el que em va passar divendres, de cridar-ho esborrar-ho i reviure'n alguns moments... de dolços i d'amargs! Però no, he d'estudiar i tantes paraules a memoritzar, recordar, han pogut amb mi, m'han xuclat l'ànim lànguid de per si. Obsequiaré amb menys mots dels que han resultat habituals darrerament!

Dius que et fa gràcia, que t'agrada com et miro cada cop que dic alguna paraula, com calculant si la saps o no, reptant-te, i sí, clar que ho faig sovint! I ahir te la vaig jugar amb aquell facinerosos... Victòria.

I prou, ja no dic res més, només deixo aquella cançó, la que no em deixes escoltar mai, perquè dius que em farà venir més idees suïcides i no ho vols, i que si no me'n dóna d'aquest tipus me'n donarà de pitjors. No m'escoltes tampoc, com tots! Ja t'he dit que el que hi ha al meu cap és pitjor que qualsevol cançó que puguis haver escoltat... Demà te la passaré, a veure si he sabut trobar-la i és la que no he pogut escoltar, però no crec que m'equivoqui.

Avui no posaré fotografia, són massa horripilants aquelles que s'escaurien!

http://www.youtube.com/watch?v=GATOFXhcWBU

I ara a fotre el nas entre paraules, paraules que de tan llegides ja han perdut sentit...

Estimo!

T'estimo.

Núvol, per tu que ho vas ser tot i ho segueixes sent, però en pretèrit.

Per tu, que t'he trobat a faltar incansablement durant quatre mesos.

Per tu, perquè t'he estimat més que a ningú.

Simplement per a tu, perquè...

...t'estimo.

Stand-by

Perquè volia posar silenci, però ja ho he posat.

Perquè voldria estar en Stand-by, perquè així res no punxaria, i això m'agradaria.

Dia de merda.

1- Estava massa confiada, esperava tenir un 9 sobrat d'anglès, fins i tot un 10, ara ja no confio ni del 9, ni de curs, ni de trimestre ni de batxillerat. Perfecte.

2- El darrer examen de matemàtiques va ser catastròfic, em juga el 9, d'aquest nou en depèn el 9 de tot el batxillerat en la disciplina, he tractat d'estudiar més que mai, però després em tremolaven les mans, i he perdut més temps del que voldria en un problema que, sorpresa!, el professor havia enunciat malament. Necessito un 8'75 per tenir la nota que vull, com a molt dec tenir un 8. Perfecte.

3- Ningú no m'escolta. Exemple més recent: he dit uns quants milions de vegades a P que el seu estimat àrtic és inútil, que no madura, està estancat i no hi evoluciona, ni cas. R li passa un vídeo, oh, genial, li ha canviat la vida! Per què? Ha descobert que estant a l'àrtic no madura ni evoluciona com a persona, només en uns pocs aspectes, ha decidit sortir-ne. Com qui sent ploure. Perfecte.

4- La gent m'esquiva, la majoria, van fent torns, això em recorda al que viu l'I, i em fa sentir llàstima cap a mi mateixa, perquè ell també me'n fa molta. M'exilio cada pati, aliena, per no veure com fugen tots. Se'n van com una secta cap a casa el P, sols, mai no se me'n diu res, avui que P s'ha quedat m'ha dit que si baixava, que avui no anava enlloc. Dec ser persona non grata a casa seva o, més ben dit, pel col·lectiu. Perquè mentre P s'ha acostat mentre estava amb T, Q s'ha mantingut allunyat i també sembla que tingui el dret d'admissió restringit a casa seva. I tot això sembla que passi des que vaig tornar amb Ell. Perfecte.

5- Una I femenina i no la I masculina d'abans ha mostrat interès i simpatia quan P ha fet un numeret sobre el meu coll i la marca que hi tinc per culpa d'Ell, feia temps que no m'adreçava la paraula i, si ho feia, la cara era desganada. La curiositat de les notícies noves, al morbositat, desperten l'interès i simpatia de qualsevol. Perfecte.

6- Cometo el mínim d'errors a classe, en canvi als exàmens, m'està fallant la seguretat i els ovaris. En el millor moment, el més oportú. Perfecte.

7- Vull arrancar-me la pell, el pes m'està tornant boja, baixa, baixa, tona a baixar, m'alegro! I puja anihilant tota victòria. Perfecte.

8- La curiositat mata al gat i a ma mare, la vaig advertir però ella va voler saber per què m'havia barallat amb Ell i després havíem fet les paus. Ara m'odia. Perfecte.

9- No vull ni mencionar les altres amenaces que ronden el meu cap com ho feia l'espasa de Dàmocles. Per variar. Perfecte.

10- Per arrodonir el decàleg, darrer, però més important, ja vaig dir ahir que aquest era un dia tacat de sang, no perquè tingui la regla, perquè fa quatre mesos que van vessar-ne una de preciosa i inigualable, una que mai no hauria volgut que fos vessada i sempre desitjaré que no ho hagués estat. Després tornaré a actualitzar, per a tu, sobri i correcte, bonic i modest. Perfecte.

Mil coses més i un etern etcètera, un etcètera d'incongruències, però tant hi fa, SÓC una incongruència. Val a dir, gran Chuck Palahniuk, tu i Rant sous uns mestres, Rant Casey, no he llegit una sola mentida en les teves paraules, negre, obscur, quasi perverses, sí, però no per això menys reals. T'hi recrees, amb malignitat, sàdic, un sadisme pur, prescindeixes de la demagògia de tal manera que estàs insultant la resta d'autors, pràcticament, de forma tàcita els deixes com a uns covards, o almenys així em sembla. Perfecte.

Paraules.

Tot i que hi hagi qui ho negui, el món està fet de paraules, si més no el meu. Sense paraules no podríem. No podríem què? Res, no podríem res, no seríem res. I elles ho són tot.

No pas perquè els donem nom tenim sentiments, però sí que molts d'ells són fruit de la paraula, escrita, parlada, tant hi fa. De vegades són culpables, culpables dels problemes, de els inseguretats, de vegades proven de refutar allò que tan evident seria sense elles, ofuscant-nos, perquè si no volem creure el que veiem i se'ns ofereix una sortida.... Ens hi llençarem, de cap, encara que sapiguem que ens enganyen.

I quan no volem sentir coses feridores? Fugirem, ens escaparem corrents, cap allà on puguem, espaordits; o bé atacarem abans, que sabem que se'ns vol donar una guitza ben grossa? La donem abans, i arreglat, millor ferir que ser ferits, oi?

Doncs no.

El mal el tens igual, no? El resultat és el mateix.

No volies que t'allunyessin d'algú, no volies sentir alguna cosa, no desitjaves haver-te d'abraçar a tal altra, però finalment t'hi trobes.

Tan sols és gratificant pel teu orgull.

O ni això.

Que se l'endugui l'orgull, la guitza!

I ara, després de satisfer aquest mal hàbit/necessitat de vomitar quatre paraules mal dites, pura verborrea, en un núvol virtual que tot ho perdrà algun dia me'n vaig a començar aquesta "entretinguda" tarda estudiant matemàtiques i redactant l'evolució de la vella i bella Empúries.

I demà serà un dia d'aquells, d'aquells que han estat escollits per ser tacats amb sang...

Altre cop...

Adéu,

. . . t'estimo.

Moments.

I la vida és això, un collage de moments. I potser són els llibres insubstancials, amb faltes diverses, que m'enerven i que em fan pensar, els que de debò valen la pena, els que tan sols volen dir el que diuen i no cal buscar el cinquè peu del gat, però jo el busco, i si no el trobo, me l'invento.

Qui no pensa que estimar és tenir amor per algú? Qui NO ho definiria així? Doncs avui, aquest llibre insubstancial ha jugat amb les paraules, però l'autor s'ha oblidat de mirar el diccionari, ell només volia donar-li un altre significat a la paraula, o potser era una mala traducció, qui sap, el cas és que inventava nous significats per amar i estimar, diferenciant-los, quan, tots creiem, són el mateix, però no. La curiositat va matar el gat; el diccionari va matar la creença.

Així que, sense voler-ho, pots estar dient una cosa diferent, no ho sé, no m'ho esperava, és una bajanada, curiosa, tots els matisos i colors que té la llengua ho són, i m'agraden, em piquen i endolceixen els coses. Potser ara li agafo una mica de mania a "estimar".

Bé, i això no té res i té tot a veure amb el títol. Tot perquè al cap i a la fi, això recull uns moments, uns instants de la meva vida que han tocat alguna cosa i n'han canviat tal altra. Però la veritat és que aquest llibre sense substància ha mogut més fils dels que li correspondrien, de debò. I m'he trobat pensant, això que faig tan sovint i no hauria de fer.

Però res de nou, m'he sorprès simplement recordant, perquè el que he dit, ja ho sabia, passa que hi ha coses que no estem disposats a acceptar mai, o que, simplement, no és el seu moment.

I tot això perquè segueixo dubtant. Sí, d'ell, visca la monotonia, la diversitat temàtica, se me'n fot, és el meu blog, el meu pap, els meus pensaments, doncs ja està. I és que, no han estat vida aquests mesos sense Ell, però al final era feliç, vaig aconseguir ser-ne, però hi ha un motiu, un motiu que, potser per por de trencar-lo o pel seu so en ser dit o la possibilitat de no complir-se, no vaig dir a ningú; i és que, si ho he suportat tot, juraria que és perquè sabia que tard o d'hora tornaria a estar en els seus braços, aquesta vegada per a què tot anés bé, mentida, això últim no ho tenia tan clar...

I és que abans, ja ho veia, s'estava contaminant i enrarint l'aire, ens perjudicàvem i, crec que si ho suportava tot, no era només perquè l'estimés o tingués l'esperança que ell ho fes, si no perquè sabia que ell m'estimava, però el cas és, que no estava preparat, i potser jo tampoc. No era el nostre moment, i me'n vaig anar adonant. Havíem de perdre'ns per trobar-nos altre cop, diferents, per poder tenir un altre moment que, potser, només potser, fos l'adequat.

Però ja ho hem fet. Ens hem perdut, ens hem allunyat, però mai no ens hem deixat, no saber res d'algú no vol dir deixar-lo, no parlar-hi tampoc. Sense buscar-ho, m'arribaven notícies d'ell, només cal seure, escoltar i ser bona persona, la resta ve tot sol. I calia el moment idoni, era important també, per això no em calia preguntar, perquè Ell és especial no puc allunyar-me'n ni volent. Si se'm proposava d'anar a algun lloc, de nit, de dia, l'hora que fos, sabia si ell hi seria i si em diria res, i el més esfereïdor és, que mai no m'equivocava, el sentia, coneixia el que faria i on seria. Vaig saber que X dia no em diria res, en canvi per carnaval... vaig saber-ho tot abans que passés, sabia que era el dia pel qual havia aconseguit tornar a ser feliç en la seva absència.

I, tot i ser de lletres, m'agraden els números, i ho compto, moltes coses, que potser no són importants, però jo les compto. Per exemple, l'A, potser vam tenir 2 anys d'amistat forta, però no era el nostre moment, vam haver de tenir un accident desafortunat i allunyar-nos durant 11 mesos per tornar a retrobar-nos i ser inseparables de debò. I amb Ell igual, 2 anys llargs i uns 9 mesos de silenci per tornar i ser més forts que mai, més pròxims que mai. La nostra relació sembla una matroiska de 9 mesos dins de 9 mesos més i així successivament. 9 mesos de xerrameca incessant fins el primer petó, 9 mesos més per treure'm la roba, 9 mesos més per engegar-lo, 9 mesos més per perdre'ns i retrobar-nos, 9 mesos més per... qui ho sap, ara, això?

Potser per totes les persones importants de la meva vida ah de passar això, uns dos anys de proximitat, perdre'ns i retrobar-nos per després tornar per sempre, persones de les quals tinc memòria de les primeres ullades que en vaig fer, abans de creuar-hi cap paraula, qui sap...

També, per com es porta tothom, crec estar en una obra de teatre, on la gent es prepara un paper per parlar amb mi, per anar provant quin rol funciona, què han de fer perquè tot rutlli, per "encaixar" en aquest collage irregular que sóc. Qui sap, potser simplement no hi toco, segur, segur que és això.

Avui no callo, tinc massa coses per dir, per tant, me'n guardaré algunes a la butxaca i les cridaré demà o, potser, les llençaré al foc, ardent.

Amar: v tr Tenir amor (a una persona o una cosa).

Estimar: 3 fig 1 Tenir bona opinió del que val algú o alguna cosa. És una celebritat: la gent l'estima, l'admira. Tots els col·legues estimen en gran manera la seva eficiència.

		2 Agrair. Si véns a veure'm, t'estimaré la visita.
		3 esp Amar. És lletja, però ell l'estima. Només estima els diners.
		4 estimar-se més Preferir. Què t'estimes més: una pilota o una bicicleta? Més m'estimo de no anar-hi.

Silenci.

No m'importa, juro que no m'importa, o, si més no, no vull que m'importi i intento que no ho faci. Però en realitat m'afecta, i molt. Tot el món en contra, tothom en contra, i jo, jo que no puc ser feliç d'aquesta manera, ni d'aquesta ni de cap, pel que sembla.

Pagaria, per poder deixar de suportar-me durant un dia sencer, per poder deixar de sentir la gent, les seves paraules pernicioses, ja ho sé que sóc insuportable, i molt, prou que ho sé, no cal pas que m'ho digueu a mi, ja hi convisc amb mi mateixa, ho sé millor que ningú! Per això prefereixo esvanir-me sempre que puc, per no haver-me d'enfrontar a la veritat, que la gent m'evita, si sóc jo qui desapareix qui pot provar que els altres m'eviten?

Covardia? Sí, és clar, però bona solució, sens dubte.

Tot i així, malgrat que ningú no sap res de mi, i molt menys de la resta de gent amb qui em relaciono, tothom té la veritat absoluta, la certesa, el coneixement irrefutable sobre què és millor per a mi, què he fet o què he deixat de fer o, fins i tot, quines són les relacions que més em convenen! Genial. Suposo que, sense jo saber-ho, hi ha un màster sobre mi, que evidentment tothom s'ha tret, per tant, ben aviat hauria de llogar un secretari/secretària que em gestioni els afers personals, donat el cas que tothom sap què em convé millor que jo mateixa.

I jo vull ser feliç, i sí, per què no?, per ara vull ser feliç amb ELL.

Però com puc ser-ne? NO PUC!

Gràcies a tots aquests màsters, és clar.

A tots aquells qui ho saben tot, sobre la meva vida i la gent que la compon, però no saben RES. Qualsevol paraula contra Ell, és ben creguda i ben acollida, però i si dic que no em mira de la mateixa manera? Que no em tracta igual? Que em cuida? Que sempre és ell qui em busca, que jo mai no he d'obrir una sola conversa? Que ja no m'amaga? Que... infinits ques?

No tenen validesa, cap ni una, cap ni un.

Al cap i a la fi, que no em creguin no hauria de ser greu, i no ho és, el que és greu és que jo sola ja tinc por, ja he de vigilar, però si jo de per se dubto, no cal dir-ho amb els corcons constants rosegant-me l'orella, a cau d'orella, un polvet i et despatxa, està desesperat, te la tornarà a clavar, ...

I si no ho fa?

A més a més, us importa potser? No. Ningú no ha hagut d'aguantar ni llàgrimes ni laments, ho he passat tot sola, qui ah sabut res ha estat perquè m'ho ha demanat, no he perseguit ningú per explicar-li la història NINGÚ. I de missa la meitat. De 2008 a 2011 hi van uns 3 anys, quatre paraules no poden ser prou exhaustives per clarificar tant de temps. I si precisament vull que no em toqueu els nassos amb tal cosa perquè em causa dolor, n'explicaré les coses dolentes, no pas les bones, lògic, oi?

Però gràcies a això, no puc ser feliç, i m'agafen ganes de plorar quan estic amb ell, pels dubtes, per tot, i se n'adona, i em demana què em passa, i li explico, que vaig contra el món, que si li dol que sigui desconfiada, i sí, clar que sí que li dol, però que ho entén, ho entén, sap el per què, i sap que l'estimo, i que ell també m'estima, malgrat que no me'l cregui, prou que ho sap, tot i que, una miqueta, me'l crec. I també li dic que tinc por, que LI tinc por, a ell, a que tot surti malament, i ho desmenteix i em calma, i em cuida. I intenta treure-m'ho del cap, però no pot, i m'abraça i ens quedem així, en silenci.

Tot i tothom creu que he recaigut, que m'ha fet seva altre cop, i sóc seva, però no d'aquesta manera, ni ho seré en molt temps, per mentida que sembli o tothom vulgui creure-ho i, malgrat que ara no és cap secret això nostre, no suporto els crits.

Volia la meva actualització de Sant Jordi, però ballant-me el cap com em balla... em conformo amb una fotografia de família =)

Fugida.

Perquè avui més que mai voldria fer honor al títol del bloc, fugida onírica, fugir al món dels somnis.

Perquè avui volia actualitzar amb la meva foto de "família", i potser després ho faig, qui sap, però ara no, no em surt dels ovaris.

Perquè estic cansada.

Perquè el treball d'història dels collons no avança. Odio el franquisme, però encara més el postfranquisme. Massa i massa poc.

Perquè ahir va ser una nit de somni, genial, però les cinc del matí no és bona hora per arribar a casa.

Perquè no és bo estar despert abans de les nou del matí havent arribat a les cinc.

Perquè va ser el millor dia de l'any i em torna boja, però odio que caigui en setmana santa.

Perquè tan sols vull dormir.

Perquè tan sols sé que m'agafarà una taquicàrdia quan pugi demà a la bàscula, i els tinc de corbata.

Perquè ni tan sols no penjaré una foto, ara.

Perquè tinc un mal d'esquena infernal.

Perquè tinc la columna torçada.

Perquè no aniré al metge fins d'aquí a un mes.

Perquè vull una dutxa calenta.

Perquè no vull convertir-me en algú dependent.

Perquè vull que el treball aparegui fet de cop i volta.

Perquè no vull no guanyar menys de dos concursos literaris aquesta temporada.

Perquè el meu orgull no m'ho permet.

Perquè el meu esforç no ho admet.

Perquè a la meva economia no li és grat i, a mi, menys.

Perquè vull: FUGIR A UN MÓN ONÍRIC.

Providencial.

Perquè volia actualitzar al vespre, amb el meu botí, el del millor dia de tot l'any, però no sé a quina hora arribaré i, tot i així, tenia quelcom amb ganes de compartir o, almenys, d'immortalitzar.

Ahir. Ahir vaig sopar, amb uns bons amics, amb gent genial, diferent, que distreu, que emociona, amb temes que no surten enlloc més, va ser genial. Vam acabar amb l'Adrià llegint a Baudelaire i interpretant-nos-el després, sublim. I el poema del Vodka, fresc. I tot plegat, diferent.

I aquell poema, espero no oblidar-ne mai el nom, si més no per a retrobar-lo sempre, i la traducció de Berenguel, que s'escau més que la de Llovet, perquè la primera, és eufònica, dolça, corprenedora. M'he enamorat. I el trobo, com a poc, fruit de la providència, com si no havien de llegir-me aquest poema tot just ahir i, avui 23 d'abril, millor dia de l'any, un amic m'havia de posar a les mans "M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc" d'Ana Gavalda i, a causa d'un autobús que arriba amb una hora de retard havia d'agafar dels set llibres precisament aquest i començar-me'l a llegir per, al cap de dues pàgines, descobrir que parla de Baudelaire i d'un poema, un que em resulta familiar, un que és, ni més ni menys, aquell mateix que em llegiren anit!

Sí, sona absurd, és absurd, ridícul, potser, fins i tot, però ara li tinc afecte al poema, a aquests versos, els trobo especials, més fins i tot del que els vaig apreciar en la primera audició. I els poco aquí, perquè... me n'he enamorat! Valgui la redundància...

A una passant

(Charles Baudelaire, traducció de Xavier Berenguel)

Udolava entorn meu el carrer eixordador.

Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.

Jo bevia, crispat com un extravagant,

dins el seu ull, cel lívid que el torb va conguiant,

amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp... després la nit! –Fugitiva beutat

que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,

mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o mai més tal vegada!

Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,

oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.

Futbol.

No ho entenc, senzillament, no puc. Jo estic aquí, un dimecres qualsevol, afortunadament perdut en la Setmana Santa (Estat aconfessional amb llibertat de culte???? Qui ho ah dit això?!) cremant-me les idees per fer alguna cosa amb cara i ulls amb un treball d'història que reflecteixi com de putes les ha passades el català i què s'ha fet per arreglar les penúries que ha passat. Però, què fa la resta del país? Què fa aquesta "gloriosa" Espanya que viu de merda fins al coll? Encendre'm la sang! Res més.

Sí, oh, i tant, avui és un d'aquells quatre dies fatídics, apocalíptics. El país dels bi- es manifesta, altre cop. Barça-Madrid. L'únic que compta. Dos equips. Dos partits. Dos polítics. Sempre ens debatem entre dos, com si no hi hagués res més!

Estem en crisi, econòmica, social i moral, totes elles ben greus i perdudes entre tantes d'altres que no anomeno, però sens dubte aquesta nit es causaran destrosses milionàries, i si això no passa, els milions hauran volat igualment per pagar la seguretat que ja ens buida les butxaques. I tot plegat per a què? Per a veure quatre animals que, per molt bé que juguin, vesteixen calçotets i cobren més del que potser molts arribaran a guanyar en tota la seva puta vida.

És clar, oooh, és divertit veure'ls jugar, emocionant! Va, home va, és una feina com una altra, no tenen motiu per guanyar el que guanyen, no s'ho mereixen pas, tampoc! Veuríem si s'humanitzarien una miqueta si haguessin de pagar les destrosses que ocasionen les seves jugades "magistrals" i els seus "moment èpics".

Per acabar i evitar que el meu cos entri en autocombustió per l'encesa de sang, he de dir que els espanyols són molt intel·ligents! Què va passar l'any passat? Sí, i tant, xiulada col·lectiva contra l'himne d'Espanya! Però què ha passat aquest any? La veritat, no ho sé, però si tot ha anat com esperaven una animalada de 120 dB ensordidora havia de tapar els, altament probables per altra banda, xiulets de la multitud. Clar, millor sords que expressant les idees i els parers!

M'encanta aquest país, que tant ens estima i ens respecta, però que consti que nosaltres som els separatistes!

Em sembla que en tot aquest merder al final plagiaré IKEA i declararé... la República Independent de Casa Meva!

Enlloc.

I si tot això no porta enlloc? Per què aquest ha de ser un motiu per a no fer camí? I si vull veure com és aquest "enlloc"? Sí, fer el camí i, per mera curiositat, voler trobar aquest enlloc, saber com és. Perquè si tot això no porta enlloc, sóc afortunada, perquè enlloc, per a mi, vol dir que un cop fet el camí res no serà ni millor ni pitjor, per tant, no hauré ni guanyat ni perdut i trobo que no perdre ja és tota una victòria. O no?

Vida.

I és meravellós! I tornar, i viure, i recordar. I retrobar-te amb persones amb qui potser no parles cada dia, però són especials i mai no les oblides, i saps que sempre estan allà per parlar de tot i de res.

I somriure, i passejar pel passat, i riure del que abans feia plorar, i enyorar allò que abans feia riure. I esclatar, i mentir, i córrer, i fer xerinola.

Somriure, a l'amistat i al que has deixat enrere, però somriure encara més pel que saps que mai no deixaràs enrere per obstacles que apareguin. Perquè hi ha gent que, tot i no ser fruit d'un tracte de deia sí dia també, són més importants i presents que d'altres que, a desgrat, has de veure diàriament.

I amb aquestes persones no passa res si no hi parles durant dies, potser ni tan sols no t'adones que els trobes a faltar, perquè en realitat no ho fas, perquè són part de tu, ara i fins que moris, fins que mori.

El millor de tot és que per temps que faci que no els veus, ni hi parles, quan els veus, se t'il·lumina la cara, t'emociones, i tornes a ser criatura i el temps s'atura!

Mentides.

I és que al cap i a la fi, tot són mentides, i, si no ho són, com podem demostrar que siguin veritats? Podem saber quan diem nosaltres la veritat o no, i de vegades fins i tot això se'ns escapa, però el cas és que mai no sabrem quan algú ens parlar sincerament o no. Quan algú busca tan sols complaure'ns o guanyar-se la nostra voluntat i simpatia qui sap per a què.

No ho sé quan creure el que em diuen i quan no, i això esdevé un problema que em porta de cap, que tan sols he pogut solucionar fent que no m'importi, o intentant-ho, el que em diuen.

Com saber si es pot confiar en algú que ja t'ha traït abans, conscient, a sang freda, potser, fins i tot? Mai no podràs saber-ho del cert. Pot haver canviat, o només haver corregit el que el va delatar en el passat, com els presidiaris que recobren la llibertat, tornaran a delinquir, simplement procuraran esmenar els errors que cometeren i els dugueren entre reixes. Per tant, pots posar mil proves, amagar-te en un racó fosc, negre i fred per protegir-te i dirigir des d'allà les maniobres orquestrals, fredes, calculades, acurades per dominar la situació; però al cap i a la fi, l'única cosa que podria donar-te la clau, entrar a la ment de l'altra persona, serà l'únic que, de ben segur, no podràs fer.

Dissabte. Encara dubto.

[...]

- Recordes l'última vegada que vam estar en aquesta platja?

- Eh? Què dius?

- Vam discutir, no ho recordes?

- Sí, però preferia oblidar-ho.

[...]

[...]

- Segur que no t'has donat un cop al cap des que et vaig engegar?

- No, només que he aprés a valor algunes coses que abans no valorava.

- Sí, ja, segur...

- Sí, el teu somriure, per exemple, abans no el valorava i ara sí, m'hi fixo, m'agrada, és maco, i vull veure't així tant com pugui. Mai no t'havia vist riure tant com avui.

- Pot ser, però és mentida, el meu pare té raó, no tinc un somriure bonic, em queda millor la tristesa i la nostàlgia.

- S'equivoca, molt.

[...]

[...]

- Ho trobava a faltar.

- El què? Tenir a una noia fixa?

- No a una noia, a tu.

- Ah, que no sóc una noia jo?

- ... Ets un cas, ja m'has entès prou.

- Mmmh, qui sap...

[...]

[...]

- Tens fred?

- Sí.

(Abraçada)

- Què fas? SI ja arribem al cotxe, no cal que m'abracis, ja se'm passarà el fred.

- Ja ho sé, però així tinc una excusa per abraçar-te...

[...]

[...]

- Va, et porto a casa, però dóna'm la mà.

- Què? Si has de conduir, has de tenir les dues mans al volant!

- En tinc prou d'una, ja et deixaré anar un moment per canviar la marxa quan calgui.

- Que no, que ets boig, encara prendre'm mal!

- Tu confia en mi.

- Ets boig!

(Condueix)

- Va, va, va, que ara és recte, petó, petó, petó!

(Petó)

- No hi toques!

[...]

I quantes d'aquestes paraules devien ser mentida... Qui ho sap?

Llibertat.

I és que això és l'únic que pot sentir-se havent fet el penúltim examen d'història! Sí, és clar, en queda un altre, i serà una segona agonia, però ja som més a prop del final!

I tot sembla anar millor, o potser ho vull creure.

Tant que xerro i ni tan sols no sé que dir, res més, que he gaudit d'una llibertat que feia dies que volia, no eh trobat gos al veterinari que s'adeqües a les condicions de ma mare :/, però almenys he pogut anar a la cala de Tamarit i relaxar-me una miqueta, malgrat que ha començat a aparèixer gent, per què han de venir a molestar?

Bé, ells també són lliures, i si volen ser allà tenen tot el dret de ser-hi, no sóc qui per queixar-me'n. Qui sap, potser hi torno, i, en lloc de portar un bloc de dibuix per frustrar-me amb el sol enlluernador, m'enduré una bona llibreta per escriure belles paraules, que últimament em falten, s'esquitllen dels meus dits i no sé què em passa! Potser és culpa de llegir coses tan mal escrites, traductors nefasts i professores que inventen el fenomen de la xustaposició T__T

Segurament aquest divendres el vegi, el posi a prova altre cop. ja no sé si s'ha convertit en joc, venjança, nostàlgia, voler canviar-lo. Sé que no porta enlloc per altra banda, però per què no puc fer camins vans? Tinc curiositat per saber com és enlloc!

Per cloure tota aquesta verborrea impepinable una cançó especialeta, que em fa somniar, i em descol·loca, em col·loca, potser, més aviat!

http://www.youtube.com/watch?v=Bajskva64u4

"Si ara poguessis estar en qualsevol lloc del món, on estaries? Què hi faries? "

Insuportable.

El títol no esdevé res més que un adjectiu, que, com a poc, em té per sinònim al diccionari. I és que no em suporto ni jo! Últimament me n'adono més que mai de com sóc, per això, trobo més aviat pràctic, esfumar-me cada quan em convé i no molestar amb la meva presència.

Que com ho sé tot plegat? No seria estrany que fos una altra vessant de la meva "visió distorsionada de la realitat" que tothom m'acusa de tenir, però el tracte de la gent, la convivència amb mi mateixa i tot plegat ho recolzen. A més a més no sóc gens correcta, ni molt menys ortodoxa, sempre reclamo atenció, malgrat que sé que ningú no m'escolta en realitat, ni molt menys és preocupa, però jo persevero, potser en el que no és res més que un acte d'absolut egoisme.

I el meu pare m'ho ha demostrat, amb el seu reguitzell d'insults, quan l'he engegat a la merda quan m'ha vist amb l'ordinador, després de tota una tarda estudiant, i m'ha dit que si aquesta és la meva manera d'estudiar. Doncs no, no em dóna la gana de callar. Doncs sí, sóc insuportable. Doncs també, per què no? Que tothom m'engegui! Qui no ho faci no té cap dret a apartar-me, perquè si m'aguanta és perquè no té ni tan sols valor d'apartar-me.

Així que no té cap sentit una captatio benevolentiae quan no es té interés pel públic, per tant, llibertat, independència i, sobretot, la meva perpetua i inalienable soledat!

Temps.

3 mesos, però encara fa mal com si m'hagués quedat atrapada en aquell 5 de gener.

No entenc encara com la mama no em retreu que plori més un gos que una àvia... Però al cap i a la fi a ella la vaig veure sofrir, me'n vaig poder acomiadar i, sincerament, me'n vaig alegrar de veure que es treia de sobre tot aquell dolor. Potser és per això que no l'he plorada a dia d'avui.

Per altra banda, a tu, te'm van robar, i ni tan sols no et vaig poder dir adéu. Me'n penediré sempre del meu egoisme, d'arribar ja fosc aquell dia tres, morta de fred, sentir-te lladrar i no voler sortir per passar fred. I l'endemà, mentre tu corries i respiraves per última vegada jo reia i feia sarau al Port Aventura, malgrat tenir el neguit posat al cos per qui sap què. Llavors va arribar el dia cinc... I, mentre tants gaudien de l'arribada dels reis mags, jo rebia un regal anticipat.

M'ha sabut molt greu que cada dia cinc des de llavors no hagi parat a casa. Al febrer no vaig poder honrar-te per anar-me'n de concert i deprimir-me entre la música, i, al març, carnaval, quanta ironia! Tampoc no vaig plorar-te prou el dia que vaig llençar-te un grapat de terra a sobre, perquè vaig haver de sobreposar-me, els estudis m'ho exigien.

Ho lamento, però mai com avui, mai com aquesta nit que m'han interromput en la qual tornaves a estar entre els meus braços, però no estaves bé, has vomitat i jo m'he tornat boja, estrenyent-te per no perdre't, fins que una mà picant a la porta m'ha despertat, i a sobre el pes m'ha acabat d'enfonsar. Potser va ser pitjor somniar que, tant tu com l'Estrella, us podríssiu sota els meus dits, però si més no, no era l'aniversari de la teva mort.

I t'he volgut venir a veure, regalar-te el ramet de la meva habitació. M'has rematat. El teu collar sobresortia de la terra enfonsada, qui sap per què, per la pluja potser. La teva pota petrificada també, i ja on he volgut fixar-m'hi més, per no fer-me més mal.

No he pogut evitar plorar-te per cada racó de casa, mentre m'ofegava en la segona República i la Guerra Civil. També he mullat l'institut amb sal...

Recordo com de petita, fastiguejada de tots els nens, deia que em casaria amb tu, cosa que mantenia ja crescuda, i em deien que no hi series, mai no he lamentat tant equivocar-me.

Ets l'únic que debò m'ha vetllat sempre, que ha compartit les meves penes, qui m'ha eixugat les llàgrimes aquest estiu, quan la nostra petita va esfumar-se, també, sense saber-ne el perquè. Quan també trobava a faltar aquell noi a qui vaig haver d'apartar de mi perquè m'havia anul·lat. TU vas ser l'únic de mirar-me amb els ulls de xocolata, brillants, que va seure a la meva falda i amb la seva llengua petita va animar-me traient les llàgrimes i jugant.

Ens hem fet companyia, abandonats sense l'Estrella, però quan vas recuperar la teva rutina faldillera et va valdre la vida al mig del camí.

No he canviat, ho reitero, ja podem reservar-me una cel·la a la presó, per quan descobreixi que et va robar dels meus braços. De tu no me'n vaig poder acomiadar, no tinc un darrer record, et trobaves bé, t'estimava i m'estimaves, tots t'estimàvem.

I, saps què? Sé que durant molt de temps, potser per sempre, ploraré cada dia cinc, o, almenys, cada vigília de reis.

Por.

Qui no ha experimentat la por? Diria que més o menys intensa tothom l'ha viscuda. I jo en tinc, molta, però sembla que no en tingui, que ni tan sols no sàpiga que és, però és mentida, semblo valenta perquè aquest por me la tinc a mi mateixa i he hagut d'aprendre a plantar-li cara, però no marxa.

I per què la gent no ho sap? Que ho amago potser? No, més aviat sé que no em volen escoltar, quan parlo de coses importants la gent em sembla llunyana, no hi són en realitat, desconnecten perquè no els interessa. Fins al punt que ja no en sé de rebre afecte i no comprenc quan algú em diu que es preocupa. No en sé de rebre abraçades sentides, i menys quan les necessito, em fan plorar, m'arranquen llàgrimes, veure que algú pugui preocupar-se, interessar-se per mi. Ningú no ho ha fet mai realment. La prova? Tothom entra i surt de la meva vida, no hi ha absolutament cap constant. Bé, sí, algun excepció, la més gran? Potser té uns 6 anys- al marge de la família, tot s'ha de dir.

Què em fa tanta por per voler escapar-me? Fugir, fugir de l'única persona de la qual no podré ni amagar-me? TOT

El boicot, la desesperació que em crea quan pujo a la bàscula i ploro, ploro per coses, que en el fons i, només potser, són superflues. Quan m'arrancaria al pell per acabar amb mi.

També quan desconfio, quan em torno un xic més boja i em sembla que tothom m'odia, em culpa, o m'acusa amb la mirada, em persegueixen.

Quan sóc incapaç d'ajudar a algú, perquè penso massa.

Quan penso massa i no entenc la gent, perquè, ells, són molt complicats.

Quan no em deixo ni confiar en els que, haurien, crec, suposo, però no sé, ser els meus amics.

Quan, simplement NO SÉ!

Jugo amb mi, sóc insegura, i m'ensorro, quan no hi ha ningú per aixecar-me, perquè quan és la mama qui m'abraça, preguntant-me perquè estic així, tan sols puc dir-li que no ho sé. I llavors m'odio, per no saber i preocupar-la.

I el que més por em fa ara és no equivocar-me i, tal com els dic, que l'any que ve ja no sàpiga res d'aquells qui han esdevingut importants aquest any.

Però encara hi ha una cosa que em fa témer més, molt més. Ell. La possibilitat que estigui intentant jugar, prendre el pèl com ja ho va fer, que torni a anul·lar-me.

I fa mal, moltíssim! Perquè, com puc estar-hi malament? No puc estar malament entre els seus braços, són la llaminadura més dolça d'aquest món, seria el menjar que jo buscaria si fos el cheff de Rapsòdia Gourmet. Però no puc estar del tot bé, no puc confiar-hi i el temo, molt; i els seus canvis radicals, aquesta perfecció metòdica que espanta, molt.

Tinc por, i la passo sola, com he fet sempre, i la ploro, sense cap mà per ajudar-me, tan sols veus que afegeixen mofa a la desgràcia.

I, per sobre de tot, temo tornar-lo a estimar.

Tinc por, molta.

I fred, més.