Por.

Qui no ha experimentat la por? Diria que més o menys intensa tothom l'ha viscuda. I jo en tinc, molta, però sembla que no en tingui, que ni tan sols no sàpiga que és, però és mentida, semblo valenta perquè aquest por me la tinc a mi mateixa i he hagut d'aprendre a plantar-li cara, però no marxa.

I per què la gent no ho sap? Que ho amago potser? No, més aviat sé que no em volen escoltar, quan parlo de coses importants la gent em sembla llunyana, no hi són en realitat, desconnecten perquè no els interessa. Fins al punt que ja no en sé de rebre afecte i no comprenc quan algú em diu que es preocupa. No en sé de rebre abraçades sentides, i menys quan les necessito, em fan plorar, m'arranquen llàgrimes, veure que algú pugui preocupar-se, interessar-se per mi. Ningú no ho ha fet mai realment. La prova? Tothom entra i surt de la meva vida, no hi ha absolutament cap constant. Bé, sí, algun excepció, la més gran? Potser té uns 6 anys- al marge de la família, tot s'ha de dir.

Què em fa tanta por per voler escapar-me? Fugir, fugir de l'única persona de la qual no podré ni amagar-me? TOT

El boicot, la desesperació que em crea quan pujo a la bàscula i ploro, ploro per coses, que en el fons i, només potser, són superflues. Quan m'arrancaria al pell per acabar amb mi.

També quan desconfio, quan em torno un xic més boja i em sembla que tothom m'odia, em culpa, o m'acusa amb la mirada, em persegueixen.

Quan sóc incapaç d'ajudar a algú, perquè penso massa.

Quan penso massa i no entenc la gent, perquè, ells, són molt complicats.

Quan no em deixo ni confiar en els que, haurien, crec, suposo, però no sé, ser els meus amics.

Quan, simplement NO SÉ!

Jugo amb mi, sóc insegura, i m'ensorro, quan no hi ha ningú per aixecar-me, perquè quan és la mama qui m'abraça, preguntant-me perquè estic així, tan sols puc dir-li que no ho sé. I llavors m'odio, per no saber i preocupar-la.

I el que més por em fa ara és no equivocar-me i, tal com els dic, que l'any que ve ja no sàpiga res d'aquells qui han esdevingut importants aquest any.

Però encara hi ha una cosa que em fa témer més, molt més. Ell. La possibilitat que estigui intentant jugar, prendre el pèl com ja ho va fer, que torni a anul·lar-me.

I fa mal, moltíssim! Perquè, com puc estar-hi malament? No puc estar malament entre els seus braços, són la llaminadura més dolça d'aquest món, seria el menjar que jo buscaria si fos el cheff de Rapsòdia Gourmet. Però no puc estar del tot bé, no puc confiar-hi i el temo, molt; i els seus canvis radicals, aquesta perfecció metòdica que espanta, molt.

Tinc por, i la passo sola, com he fet sempre, i la ploro, sense cap mà per ajudar-me, tan sols veus que afegeixen mofa a la desgràcia.

I, per sobre de tot, temo tornar-lo a estimar.

Tinc por, molta.

I fred, més.