Silenci.

No m'importa, juro que no m'importa, o, si més no, no vull que m'importi i intento que no ho faci. Però en realitat m'afecta, i molt. Tot el món en contra, tothom en contra, i jo, jo que no puc ser feliç d'aquesta manera, ni d'aquesta ni de cap, pel que sembla.

Pagaria, per poder deixar de suportar-me durant un dia sencer, per poder deixar de sentir la gent, les seves paraules pernicioses, ja ho sé que sóc insuportable, i molt, prou que ho sé, no cal pas que m'ho digueu a mi, ja hi convisc amb mi mateixa, ho sé millor que ningú! Per això prefereixo esvanir-me sempre que puc, per no haver-me d'enfrontar a la veritat, que la gent m'evita, si sóc jo qui desapareix qui pot provar que els altres m'eviten?

Covardia? Sí, és clar, però bona solució, sens dubte.

Tot i així, malgrat que ningú no sap res de mi, i molt menys de la resta de gent amb qui em relaciono, tothom té la veritat absoluta, la certesa, el coneixement irrefutable sobre què és millor per a mi, què he fet o què he deixat de fer o, fins i tot, quines són les relacions que més em convenen! Genial. Suposo que, sense jo saber-ho, hi ha un màster sobre mi, que evidentment tothom s'ha tret, per tant, ben aviat hauria de llogar un secretari/secretària que em gestioni els afers personals, donat el cas que tothom sap què em convé millor que jo mateixa.

I jo vull ser feliç, i sí, per què no?, per ara vull ser feliç amb ELL.

Però com puc ser-ne? NO PUC!

Gràcies a tots aquests màsters, és clar.

A tots aquells qui ho saben tot, sobre la meva vida i la gent que la compon, però no saben RES. Qualsevol paraula contra Ell, és ben creguda i ben acollida, però i si dic que no em mira de la mateixa manera? Que no em tracta igual? Que em cuida? Que sempre és ell qui em busca, que jo mai no he d'obrir una sola conversa? Que ja no m'amaga? Que... infinits ques?

No tenen validesa, cap ni una, cap ni un.

Al cap i a la fi, que no em creguin no hauria de ser greu, i no ho és, el que és greu és que jo sola ja tinc por, ja he de vigilar, però si jo de per se dubto, no cal dir-ho amb els corcons constants rosegant-me l'orella, a cau d'orella, un polvet i et despatxa, està desesperat, te la tornarà a clavar, ...

I si no ho fa?

A més a més, us importa potser? No. Ningú no ha hagut d'aguantar ni llàgrimes ni laments, ho he passat tot sola, qui ah sabut res ha estat perquè m'ho ha demanat, no he perseguit ningú per explicar-li la història NINGÚ. I de missa la meitat. De 2008 a 2011 hi van uns 3 anys, quatre paraules no poden ser prou exhaustives per clarificar tant de temps. I si precisament vull que no em toqueu els nassos amb tal cosa perquè em causa dolor, n'explicaré les coses dolentes, no pas les bones, lògic, oi?

Però gràcies a això, no puc ser feliç, i m'agafen ganes de plorar quan estic amb ell, pels dubtes, per tot, i se n'adona, i em demana què em passa, i li explico, que vaig contra el món, que si li dol que sigui desconfiada, i sí, clar que sí que li dol, però que ho entén, ho entén, sap el per què, i sap que l'estimo, i que ell també m'estima, malgrat que no me'l cregui, prou que ho sap, tot i que, una miqueta, me'l crec. I també li dic que tinc por, que LI tinc por, a ell, a que tot surti malament, i ho desmenteix i em calma, i em cuida. I intenta treure-m'ho del cap, però no pot, i m'abraça i ens quedem així, en silenci.

Tot i tothom creu que he recaigut, que m'ha fet seva altre cop, i sóc seva, però no d'aquesta manera, ni ho seré en molt temps, per mentida que sembli o tothom vulgui creure-ho i, malgrat que ara no és cap secret això nostre, no suporto els crits.

Volia la meva actualització de Sant Jordi, però ballant-me el cap com em balla... em conformo amb una fotografia de família =)