Somni.

O malson? Porto una marató de somnis, cada vegada amb més cos, més argument, més substància i més estrany, cada vegada pitjor. Perquè els macos, feliços, són poc realistes, són un núvol eteri, però els altres, els estranys, els esgarrifosos... Aquests són els més realistes.

Esperava, havia de dinar amb algú, no recordo amb qui. Era un local que feia cantonada, un qualsevol, amb quatre taules comptades, i jo recolzada en una columna que li delimitava la terrasseta, quan algú em crida, és l'A, la de sempre, la meva amiga, amb d'altres de seves, i xerrem una estona i elles han de marxar. Encara no és l'hora, penso, acompanya-les una mica. I les acompanyo.

Unes passes més enllà ens recolzem en una paret qualsevol. Es deu encendre un aspersor o alguna cosa, perquè ens mullem, però hi ha un raig groc, pot ser que hi hagi algú tan porc? Mirem amunt i un parell de nens somriuen malèvolament. Cridem de tot i encara riuen. Parlem entre nosaltres sobre el que es mereixerien i em decideixo. Trucaré a la porta i parlaré amb la mare sobre aquest parell de dimonis. Sola.

Se'm desboca el cor quan em poso davant de la porta i truco amb la mà tremolosa, com sempre que faig una cosa que abans no hauria fet mai, com sempre que no actuo deixant-me trepitjar i decideixo reivindicar-me. Però per dins somric. És una casa vella, i el timbre un quadrat petit que balla de tan desgastat que està. El premo tremolosa i ningú no respon, no deu tenir intèrfon, simplement vibra la porta i l'empenyo, ràpid, alterada i sorpresa.

Entro en aquell gran jardí, tan vell com la casa, descuidat però amb encant, salvatge i llòbrec. Avanço no gaire segura, pensant que potser he confós la casa, però aquell parell de brètols em venen al cap i segueixo; malgrat tot no puc treure'm la inquietud de dins. Quan estic a punt d'entrar al porxo alguna cosa em salta a sobre, alguna mena d'animal rabiós, és un cobert, polsegós, i m'ha saltat al coll. Començo a cridar, a intentar treure'm aquella bèstia de sobre que m'esparraca la roba i la pell. Penso que es tracta d'un somni, perquè ho sé des que estava esperant a la terrassa del bar, però he volgut jugar i saber on portava tot.

Per fi la raó s'imposa i em trec la bèstia de sobre, entro per una porta i hi trobo una dona, una mica gran que em parla, a poc a poc, tranquil·la, m'inquieta, ella més que el cobert. I de sobte, ja no sóc jo qui crida, és ella, espaordida, realment no sap què passa. I dues bèsties em salten a sobre, ara un llop negre com la nit i la d'abans, ara la veig millor, una espècia de porc senglar sense ullals. No sé com me n'escapoleixo, fujo d'aquell huracà, però em persegueix i els aturo, separant-los.

El llop desapareix deixant un manyoc de pèls atzabeja.

El porc senglar jau amb el lateral dret sense pell, deixant veure la sang, el teixit fibrós dels músculs, i arrossegant-se encara, buscant brega, i alguna cosa dolenta té aquesta casa.

La dona em mira, acollonida, tremolosa, i em demana ajuda, i els nens ja han marxat del meu cap, però com un estel fugaç se'm passen pel cap com a origen de tot aquell mal.

I penso, és un somni, no et preocupis, però aquesta vegada res no canvia.

Vull marxar, però alguna cosa em lliga allà. Toco el porc senglar i sento la sang, perquè sagna, i els músculs, que es contrauen amb el moviment, es tensen i ara es distenen, malda per girar-se contra mi, i la dono horroritzada sembla de pedra per la seva immobilitat, i tinc por per si reapareix el llop.

No sé si sona el despertador o sóc jo prou intel·ligent per tallar el somni quan sento passes a les escales, la quitxalla, potser, que haurien empitjorat l'escenari...