Temps.

3 mesos, però encara fa mal com si m'hagués quedat atrapada en aquell 5 de gener.

No entenc encara com la mama no em retreu que plori més un gos que una àvia... Però al cap i a la fi a ella la vaig veure sofrir, me'n vaig poder acomiadar i, sincerament, me'n vaig alegrar de veure que es treia de sobre tot aquell dolor. Potser és per això que no l'he plorada a dia d'avui.

Per altra banda, a tu, te'm van robar, i ni tan sols no et vaig poder dir adéu. Me'n penediré sempre del meu egoisme, d'arribar ja fosc aquell dia tres, morta de fred, sentir-te lladrar i no voler sortir per passar fred. I l'endemà, mentre tu corries i respiraves per última vegada jo reia i feia sarau al Port Aventura, malgrat tenir el neguit posat al cos per qui sap què. Llavors va arribar el dia cinc... I, mentre tants gaudien de l'arribada dels reis mags, jo rebia un regal anticipat.

M'ha sabut molt greu que cada dia cinc des de llavors no hagi parat a casa. Al febrer no vaig poder honrar-te per anar-me'n de concert i deprimir-me entre la música, i, al març, carnaval, quanta ironia! Tampoc no vaig plorar-te prou el dia que vaig llençar-te un grapat de terra a sobre, perquè vaig haver de sobreposar-me, els estudis m'ho exigien.

Ho lamento, però mai com avui, mai com aquesta nit que m'han interromput en la qual tornaves a estar entre els meus braços, però no estaves bé, has vomitat i jo m'he tornat boja, estrenyent-te per no perdre't, fins que una mà picant a la porta m'ha despertat, i a sobre el pes m'ha acabat d'enfonsar. Potser va ser pitjor somniar que, tant tu com l'Estrella, us podríssiu sota els meus dits, però si més no, no era l'aniversari de la teva mort.

I t'he volgut venir a veure, regalar-te el ramet de la meva habitació. M'has rematat. El teu collar sobresortia de la terra enfonsada, qui sap per què, per la pluja potser. La teva pota petrificada també, i ja on he volgut fixar-m'hi més, per no fer-me més mal.

No he pogut evitar plorar-te per cada racó de casa, mentre m'ofegava en la segona República i la Guerra Civil. També he mullat l'institut amb sal...

Recordo com de petita, fastiguejada de tots els nens, deia que em casaria amb tu, cosa que mantenia ja crescuda, i em deien que no hi series, mai no he lamentat tant equivocar-me.

Ets l'únic que debò m'ha vetllat sempre, que ha compartit les meves penes, qui m'ha eixugat les llàgrimes aquest estiu, quan la nostra petita va esfumar-se, també, sense saber-ne el perquè. Quan també trobava a faltar aquell noi a qui vaig haver d'apartar de mi perquè m'havia anul·lat. TU vas ser l'únic de mirar-me amb els ulls de xocolata, brillants, que va seure a la meva falda i amb la seva llengua petita va animar-me traient les llàgrimes i jugant.

Ens hem fet companyia, abandonats sense l'Estrella, però quan vas recuperar la teva rutina faldillera et va valdre la vida al mig del camí.

No he canviat, ho reitero, ja podem reservar-me una cel·la a la presó, per quan descobreixi que et va robar dels meus braços. De tu no me'n vaig poder acomiadar, no tinc un darrer record, et trobaves bé, t'estimava i m'estimaves, tots t'estimàvem.

I, saps què? Sé que durant molt de temps, potser per sempre, ploraré cada dia cinc, o, almenys, cada vigília de reis.