Insuportable.

El títol no esdevé res més que un adjectiu, que, com a poc, em té per sinònim al diccionari. I és que no em suporto ni jo! Últimament me n'adono més que mai de com sóc, per això, trobo més aviat pràctic, esfumar-me cada quan em convé i no molestar amb la meva presència.

Que com ho sé tot plegat? No seria estrany que fos una altra vessant de la meva "visió distorsionada de la realitat" que tothom m'acusa de tenir, però el tracte de la gent, la convivència amb mi mateixa i tot plegat ho recolzen. A més a més no sóc gens correcta, ni molt menys ortodoxa, sempre reclamo atenció, malgrat que sé que ningú no m'escolta en realitat, ni molt menys és preocupa, però jo persevero, potser en el que no és res més que un acte d'absolut egoisme.

I el meu pare m'ho ha demostrat, amb el seu reguitzell d'insults, quan l'he engegat a la merda quan m'ha vist amb l'ordinador, després de tota una tarda estudiant, i m'ha dit que si aquesta és la meva manera d'estudiar. Doncs no, no em dóna la gana de callar. Doncs sí, sóc insuportable. Doncs també, per què no? Que tothom m'engegui! Qui no ho faci no té cap dret a apartar-me, perquè si m'aguanta és perquè no té ni tan sols valor d'apartar-me.

Així que no té cap sentit una captatio benevolentiae quan no es té interés pel públic, per tant, llibertat, independència i, sobretot, la meva perpetua i inalienable soledat!