I és que al cap i a la fi, tot són mentides, i, si no ho són, com podem demostrar que siguin veritats? Podem saber quan diem nosaltres la veritat o no, i de vegades fins i tot això se'ns escapa, però el cas és que mai no sabrem quan algú ens parlar sincerament o no. Quan algú busca tan sols complaure'ns o guanyar-se la nostra voluntat i simpatia qui sap per a què.
No ho sé quan creure el que em diuen i quan no, i això esdevé un problema que em porta de cap, que tan sols he pogut solucionar fent que no m'importi, o intentant-ho, el que em diuen.
Com saber si es pot confiar en algú que ja t'ha traït abans, conscient, a sang freda, potser, fins i tot? Mai no podràs saber-ho del cert. Pot haver canviat, o només haver corregit el que el va delatar en el passat, com els presidiaris que recobren la llibertat, tornaran a delinquir, simplement procuraran esmenar els errors que cometeren i els dugueren entre reixes. Per tant, pots posar mil proves, amagar-te en un racó fosc, negre i fred per protegir-te i dirigir des d'allà les maniobres orquestrals, fredes, calculades, acurades per dominar la situació; però al cap i a la fi, l'única cosa que podria donar-te la clau, entrar a la ment de l'altra persona, serà l'únic que, de ben segur, no podràs fer.
Dissabte. Encara dubto.
[...]
- Recordes l'última vegada que vam estar en aquesta platja?
- Eh? Què dius?
- Vam discutir, no ho recordes?
- Sí, però preferia oblidar-ho.
[...]
[...]
- Segur que no t'has donat un cop al cap des que et vaig engegar?
- No, només que he aprés a valor algunes coses que abans no valorava.
- Sí, ja, segur...
- Sí, el teu somriure, per exemple, abans no el valorava i ara sí, m'hi fixo, m'agrada, és maco, i vull veure't així tant com pugui. Mai no t'havia vist riure tant com avui.
- Pot ser, però és mentida, el meu pare té raó, no tinc un somriure bonic, em queda millor la tristesa i la nostàlgia.
- S'equivoca, molt.
[...]
[...]
- Ho trobava a faltar.
- El què? Tenir a una noia fixa?
- No a una noia, a tu.
- Ah, que no sóc una noia jo?
- ... Ets un cas, ja m'has entès prou.
- Mmmh, qui sap...
[...]
[...]
- Tens fred?
- Sí.
(Abraçada)
- Què fas? SI ja arribem al cotxe, no cal que m'abracis, ja se'm passarà el fred.
- Ja ho sé, però així tinc una excusa per abraçar-te...
[...]
[...]
- Va, et porto a casa, però dóna'm la mà.
- Què? Si has de conduir, has de tenir les dues mans al volant!
- En tinc prou d'una, ja et deixaré anar un moment per canviar la marxa quan calgui.
- Que no, que ets boig, encara prendre'm mal!
- Tu confia en mi.
- Ets boig!
(Condueix)
- Va, va, va, que ara és recte, petó, petó, petó!
(Petó)
- No hi toques!
[...]
I quantes d'aquestes paraules devien ser mentida... Qui ho sap?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada