Alter ego.

Fa por, molta, moltíssima, és exagerat. Estic inestable, massa. No suporto a ningú, a ningú excepte a..., bah, mentiria, ara mateix no suporto a ningú, estic esgotada, de tot i de tothom, fàcil com seria fotre'm al llit, tancar-me amb els llibres, no sortir-ne mai més... Com a molt deixar entrar algú, ocasionalment, el temps que jo volgués, que m'abracés i s'estigués al meu costat, en silenci, i després marxés, deixant-me morir amb les meves quimeres, amb els meus monstres que em sotgen en la soledat

Recuperar parts de la teva vida que sempre han estat amb tu, que mai no t'han abandonat és curiós, penses que no has deixat de tenir-les, però definitivament, quan regires i tornes a fotre-hi el cap t'adones que en realitat estaven adormides, molt més del que creies... I t'espantes. Però no fas res per evitar que tornin a prendre't, a robar-te, deixes que et contaminin i se't mengin... perquè veus que no estàs bé i, potser, t'estan oferint una sortida, una escapatòria.

Alter Ego. Per què aquest títol? Perquè existeixen, perquè trobar a algú que s'assembli a tu pel que fa als llocs més obscurs de tu mateix esglaia, i més quan t'odies, quan saps que ets tot el que no s'ha de ser, que res no és salvable, que destrosses tot el que toques, no pots evitar sentir-te'n culpable... Esperes que per poc que sigui no se t'assembli, però t'equivoques i us assembleu més del que creies, terrible.

Vull i no vull. Vull recaure en les profunditats de l'abisme, tenir la voluntat i la força que hi tenia per treure'n benefici, però és frustrant, massa, perquè no puc complementar-ho com cal... Ja ho veurem què passa, per ara només vull no perdre algunes persones, algunes a qui no sé com tractar, algunes que em fa pena que estiguin a prop meu però que pel meu egoisme sé que no deixaré marxar si ha de dependre de mi...

Sóc egoista.