Egocèntrica.

És una paraula, molt expressiva, bé, un adjectiu. I és que crec que en sóc bastant, si més no, això es veu en rellegir el bloc, la majoria són entrades sobre mi, quanta importància que em dono...

He pensat en fer mil actualitzacions, mil paraules, mil somnis, mil frustracions en fila, fent frases. Però la vagància m'ho ha impedit i la desgana, també.

Hem fet exàmens, exàmens i més exàmens, i m'han passat coses i més coses, són un huracà que tot ho arrasa, que ara i adés puja i baixa en el gràfic, trastornant tot aquell qui ronda al voltant. Il·lògic.

I és que sóc un caos.

Caòtica.

De kháos.

Res no té coherència aquí dins, tot em torna boja, vaig de bòlit i no sé pas com arreglar-ho, em contradic i m'odio. Sense raó de ser. Fins i tot el somni, ho reflexa, del tot, me l'han llegit, i fins i tot el subconscient em diu que estic podrida, que necessito un ordre. Infeliç. També em diu que tinc esperances lluminoses, de futur. Ja-ja-ja-ja.

No.

Somriure i suportar les mil coses que acaben amb mi. Les mil coses que creen caos i confusió, aquelles que fan que no entengui res ni ningú, que no sàpiga què esperar-ne, què són en relació amb mi, on quedo? quina posició ocupo?

És tot tan abstracte, tan absurd, tan eteri, tan relatiu, que res no existeix. No hi ha una realitat tangible, perquè tothom ocupa la seva pròpia, no faràs canviar l'opinió d'algú sobre la seva realitat, perquè és la seva percepció, no la teva.

Realitat distorsionada.

Diuen que la gent amb ED la viuen, i jo també.

Per ella matarien, es matarien, ho sabeu?

K, m'has dit que ell és el que més m'estimo d'aquest món, no recordo haver-ho dit perquè no ho he dit, m'has dit que tu ho veies en els meus ulls. Ell també se'n vanta molt i s'ho té molt cregut. Però jo no estic gens segura de res, encara qüestiono massa coses, no sé com podeu estar tan segurs, com podeu treure res clar d'aquest caos...