Tot i que hi hagi qui ho negui, el món està fet de paraules, si més no el meu. Sense paraules no podríem. No podríem què? Res, no podríem res, no seríem res. I elles ho són tot.
No pas perquè els donem nom tenim sentiments, però sí que molts d'ells són fruit de la paraula, escrita, parlada, tant hi fa. De vegades són culpables, culpables dels problemes, de els inseguretats, de vegades proven de refutar allò que tan evident seria sense elles, ofuscant-nos, perquè si no volem creure el que veiem i se'ns ofereix una sortida.... Ens hi llençarem, de cap, encara que sapiguem que ens enganyen.
I quan no volem sentir coses feridores? Fugirem, ens escaparem corrents, cap allà on puguem, espaordits; o bé atacarem abans, que sabem que se'ns vol donar una guitza ben grossa? La donem abans, i arreglat, millor ferir que ser ferits, oi?
Doncs no.
El mal el tens igual, no? El resultat és el mateix.
No volies que t'allunyessin d'algú, no volies sentir alguna cosa, no desitjaves haver-te d'abraçar a tal altra, però finalment t'hi trobes.
Tan sols és gratificant pel teu orgull.
O ni això.
Que se l'endugui l'orgull, la guitza!
I ara, després de satisfer aquest mal hàbit/necessitat de vomitar quatre paraules mal dites, pura verborrea, en un núvol virtual que tot ho perdrà algun dia me'n vaig a començar aquesta "entretinguda" tarda estudiant matemàtiques i redactant l'evolució de la vella i bella Empúries.
I demà serà un dia d'aquells, d'aquells que han estat escollits per ser tacats amb sang...
Altre cop...
Adéu,
. . . t'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada