Providencial.

Perquè volia actualitzar al vespre, amb el meu botí, el del millor dia de tot l'any, però no sé a quina hora arribaré i, tot i així, tenia quelcom amb ganes de compartir o, almenys, d'immortalitzar.

Ahir. Ahir vaig sopar, amb uns bons amics, amb gent genial, diferent, que distreu, que emociona, amb temes que no surten enlloc més, va ser genial. Vam acabar amb l'Adrià llegint a Baudelaire i interpretant-nos-el després, sublim. I el poema del Vodka, fresc. I tot plegat, diferent.

I aquell poema, espero no oblidar-ne mai el nom, si més no per a retrobar-lo sempre, i la traducció de Berenguel, que s'escau més que la de Llovet, perquè la primera, és eufònica, dolça, corprenedora. M'he enamorat. I el trobo, com a poc, fruit de la providència, com si no havien de llegir-me aquest poema tot just ahir i, avui 23 d'abril, millor dia de l'any, un amic m'havia de posar a les mans "M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc" d'Ana Gavalda i, a causa d'un autobús que arriba amb una hora de retard havia d'agafar dels set llibres precisament aquest i començar-me'l a llegir per, al cap de dues pàgines, descobrir que parla de Baudelaire i d'un poema, un que em resulta familiar, un que és, ni més ni menys, aquell mateix que em llegiren anit!

Sí, sona absurd, és absurd, ridícul, potser, fins i tot, però ara li tinc afecte al poema, a aquests versos, els trobo especials, més fins i tot del que els vaig apreciar en la primera audició. I els poco aquí, perquè... me n'he enamorat! Valgui la redundància...

A una passant

(Charles Baudelaire, traducció de Xavier Berenguel)

Udolava entorn meu el carrer eixordador.

Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.

Jo bevia, crispat com un extravagant,

dins el seu ull, cel lívid que el torb va conguiant,

amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp... després la nit! –Fugitiva beutat

que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,

mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o mai més tal vegada!

Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,

oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.