Fugida.

Perquè avui més que mai voldria fer honor al títol del bloc, fugida onírica, fugir al món dels somnis.

Perquè avui volia actualitzar amb la meva foto de "família", i potser després ho faig, qui sap, però ara no, no em surt dels ovaris.

Perquè estic cansada.

Perquè el treball d'història dels collons no avança. Odio el franquisme, però encara més el postfranquisme. Massa i massa poc.

Perquè ahir va ser una nit de somni, genial, però les cinc del matí no és bona hora per arribar a casa.

Perquè no és bo estar despert abans de les nou del matí havent arribat a les cinc.

Perquè va ser el millor dia de l'any i em torna boja, però odio que caigui en setmana santa.

Perquè tan sols vull dormir.

Perquè tan sols sé que m'agafarà una taquicàrdia quan pugi demà a la bàscula, i els tinc de corbata.

Perquè ni tan sols no penjaré una foto, ara.

Perquè tinc un mal d'esquena infernal.

Perquè tinc la columna torçada.

Perquè no aniré al metge fins d'aquí a un mes.

Perquè vull una dutxa calenta.

Perquè no vull convertir-me en algú dependent.

Perquè vull que el treball aparegui fet de cop i volta.

Perquè no vull no guanyar menys de dos concursos literaris aquesta temporada.

Perquè el meu orgull no m'ho permet.

Perquè el meu esforç no ho admet.

Perquè a la meva economia no li és grat i, a mi, menys.

Perquè vull: FUGIR A UN MÓN ONÍRIC.

Providencial.

Perquè volia actualitzar al vespre, amb el meu botí, el del millor dia de tot l'any, però no sé a quina hora arribaré i, tot i així, tenia quelcom amb ganes de compartir o, almenys, d'immortalitzar.

Ahir. Ahir vaig sopar, amb uns bons amics, amb gent genial, diferent, que distreu, que emociona, amb temes que no surten enlloc més, va ser genial. Vam acabar amb l'Adrià llegint a Baudelaire i interpretant-nos-el després, sublim. I el poema del Vodka, fresc. I tot plegat, diferent.

I aquell poema, espero no oblidar-ne mai el nom, si més no per a retrobar-lo sempre, i la traducció de Berenguel, que s'escau més que la de Llovet, perquè la primera, és eufònica, dolça, corprenedora. M'he enamorat. I el trobo, com a poc, fruit de la providència, com si no havien de llegir-me aquest poema tot just ahir i, avui 23 d'abril, millor dia de l'any, un amic m'havia de posar a les mans "M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc" d'Ana Gavalda i, a causa d'un autobús que arriba amb una hora de retard havia d'agafar dels set llibres precisament aquest i començar-me'l a llegir per, al cap de dues pàgines, descobrir que parla de Baudelaire i d'un poema, un que em resulta familiar, un que és, ni més ni menys, aquell mateix que em llegiren anit!

Sí, sona absurd, és absurd, ridícul, potser, fins i tot, però ara li tinc afecte al poema, a aquests versos, els trobo especials, més fins i tot del que els vaig apreciar en la primera audició. I els poco aquí, perquè... me n'he enamorat! Valgui la redundància...

A una passant

(Charles Baudelaire, traducció de Xavier Berenguel)

Udolava entorn meu el carrer eixordador.

Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.

Jo bevia, crispat com un extravagant,

dins el seu ull, cel lívid que el torb va conguiant,

amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp... després la nit! –Fugitiva beutat

que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,

mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o mai més tal vegada!

Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,

oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.

Futbol.

No ho entenc, senzillament, no puc. Jo estic aquí, un dimecres qualsevol, afortunadament perdut en la Setmana Santa (Estat aconfessional amb llibertat de culte???? Qui ho ah dit això?!) cremant-me les idees per fer alguna cosa amb cara i ulls amb un treball d'història que reflecteixi com de putes les ha passades el català i què s'ha fet per arreglar les penúries que ha passat. Però, què fa la resta del país? Què fa aquesta "gloriosa" Espanya que viu de merda fins al coll? Encendre'm la sang! Res més.

Sí, oh, i tant, avui és un d'aquells quatre dies fatídics, apocalíptics. El país dels bi- es manifesta, altre cop. Barça-Madrid. L'únic que compta. Dos equips. Dos partits. Dos polítics. Sempre ens debatem entre dos, com si no hi hagués res més!

Estem en crisi, econòmica, social i moral, totes elles ben greus i perdudes entre tantes d'altres que no anomeno, però sens dubte aquesta nit es causaran destrosses milionàries, i si això no passa, els milions hauran volat igualment per pagar la seguretat que ja ens buida les butxaques. I tot plegat per a què? Per a veure quatre animals que, per molt bé que juguin, vesteixen calçotets i cobren més del que potser molts arribaran a guanyar en tota la seva puta vida.

És clar, oooh, és divertit veure'ls jugar, emocionant! Va, home va, és una feina com una altra, no tenen motiu per guanyar el que guanyen, no s'ho mereixen pas, tampoc! Veuríem si s'humanitzarien una miqueta si haguessin de pagar les destrosses que ocasionen les seves jugades "magistrals" i els seus "moment èpics".

Per acabar i evitar que el meu cos entri en autocombustió per l'encesa de sang, he de dir que els espanyols són molt intel·ligents! Què va passar l'any passat? Sí, i tant, xiulada col·lectiva contra l'himne d'Espanya! Però què ha passat aquest any? La veritat, no ho sé, però si tot ha anat com esperaven una animalada de 120 dB ensordidora havia de tapar els, altament probables per altra banda, xiulets de la multitud. Clar, millor sords que expressant les idees i els parers!

M'encanta aquest país, que tant ens estima i ens respecta, però que consti que nosaltres som els separatistes!

Em sembla que en tot aquest merder al final plagiaré IKEA i declararé... la República Independent de Casa Meva!

Enlloc.

I si tot això no porta enlloc? Per què aquest ha de ser un motiu per a no fer camí? I si vull veure com és aquest "enlloc"? Sí, fer el camí i, per mera curiositat, voler trobar aquest enlloc, saber com és. Perquè si tot això no porta enlloc, sóc afortunada, perquè enlloc, per a mi, vol dir que un cop fet el camí res no serà ni millor ni pitjor, per tant, no hauré ni guanyat ni perdut i trobo que no perdre ja és tota una victòria. O no?

Vida.

I és meravellós! I tornar, i viure, i recordar. I retrobar-te amb persones amb qui potser no parles cada dia, però són especials i mai no les oblides, i saps que sempre estan allà per parlar de tot i de res.

I somriure, i passejar pel passat, i riure del que abans feia plorar, i enyorar allò que abans feia riure. I esclatar, i mentir, i córrer, i fer xerinola.

Somriure, a l'amistat i al que has deixat enrere, però somriure encara més pel que saps que mai no deixaràs enrere per obstacles que apareguin. Perquè hi ha gent que, tot i no ser fruit d'un tracte de deia sí dia també, són més importants i presents que d'altres que, a desgrat, has de veure diàriament.

I amb aquestes persones no passa res si no hi parles durant dies, potser ni tan sols no t'adones que els trobes a faltar, perquè en realitat no ho fas, perquè són part de tu, ara i fins que moris, fins que mori.

El millor de tot és que per temps que faci que no els veus, ni hi parles, quan els veus, se t'il·lumina la cara, t'emociones, i tornes a ser criatura i el temps s'atura!

Mentides.

I és que al cap i a la fi, tot són mentides, i, si no ho són, com podem demostrar que siguin veritats? Podem saber quan diem nosaltres la veritat o no, i de vegades fins i tot això se'ns escapa, però el cas és que mai no sabrem quan algú ens parlar sincerament o no. Quan algú busca tan sols complaure'ns o guanyar-se la nostra voluntat i simpatia qui sap per a què.

No ho sé quan creure el que em diuen i quan no, i això esdevé un problema que em porta de cap, que tan sols he pogut solucionar fent que no m'importi, o intentant-ho, el que em diuen.

Com saber si es pot confiar en algú que ja t'ha traït abans, conscient, a sang freda, potser, fins i tot? Mai no podràs saber-ho del cert. Pot haver canviat, o només haver corregit el que el va delatar en el passat, com els presidiaris que recobren la llibertat, tornaran a delinquir, simplement procuraran esmenar els errors que cometeren i els dugueren entre reixes. Per tant, pots posar mil proves, amagar-te en un racó fosc, negre i fred per protegir-te i dirigir des d'allà les maniobres orquestrals, fredes, calculades, acurades per dominar la situació; però al cap i a la fi, l'única cosa que podria donar-te la clau, entrar a la ment de l'altra persona, serà l'únic que, de ben segur, no podràs fer.

Dissabte. Encara dubto.

[...]

- Recordes l'última vegada que vam estar en aquesta platja?

- Eh? Què dius?

- Vam discutir, no ho recordes?

- Sí, però preferia oblidar-ho.

[...]

[...]

- Segur que no t'has donat un cop al cap des que et vaig engegar?

- No, només que he aprés a valor algunes coses que abans no valorava.

- Sí, ja, segur...

- Sí, el teu somriure, per exemple, abans no el valorava i ara sí, m'hi fixo, m'agrada, és maco, i vull veure't així tant com pugui. Mai no t'havia vist riure tant com avui.

- Pot ser, però és mentida, el meu pare té raó, no tinc un somriure bonic, em queda millor la tristesa i la nostàlgia.

- S'equivoca, molt.

[...]

[...]

- Ho trobava a faltar.

- El què? Tenir a una noia fixa?

- No a una noia, a tu.

- Ah, que no sóc una noia jo?

- ... Ets un cas, ja m'has entès prou.

- Mmmh, qui sap...

[...]

[...]

- Tens fred?

- Sí.

(Abraçada)

- Què fas? SI ja arribem al cotxe, no cal que m'abracis, ja se'm passarà el fred.

- Ja ho sé, però així tinc una excusa per abraçar-te...

[...]

[...]

- Va, et porto a casa, però dóna'm la mà.

- Què? Si has de conduir, has de tenir les dues mans al volant!

- En tinc prou d'una, ja et deixaré anar un moment per canviar la marxa quan calgui.

- Que no, que ets boig, encara prendre'm mal!

- Tu confia en mi.

- Ets boig!

(Condueix)

- Va, va, va, que ara és recte, petó, petó, petó!

(Petó)

- No hi toques!

[...]

I quantes d'aquestes paraules devien ser mentida... Qui ho sap?

Llibertat.

I és que això és l'únic que pot sentir-se havent fet el penúltim examen d'història! Sí, és clar, en queda un altre, i serà una segona agonia, però ja som més a prop del final!

I tot sembla anar millor, o potser ho vull creure.

Tant que xerro i ni tan sols no sé que dir, res més, que he gaudit d'una llibertat que feia dies que volia, no eh trobat gos al veterinari que s'adeqües a les condicions de ma mare :/, però almenys he pogut anar a la cala de Tamarit i relaxar-me una miqueta, malgrat que ha començat a aparèixer gent, per què han de venir a molestar?

Bé, ells també són lliures, i si volen ser allà tenen tot el dret de ser-hi, no sóc qui per queixar-me'n. Qui sap, potser hi torno, i, en lloc de portar un bloc de dibuix per frustrar-me amb el sol enlluernador, m'enduré una bona llibreta per escriure belles paraules, que últimament em falten, s'esquitllen dels meus dits i no sé què em passa! Potser és culpa de llegir coses tan mal escrites, traductors nefasts i professores que inventen el fenomen de la xustaposició T__T

Segurament aquest divendres el vegi, el posi a prova altre cop. ja no sé si s'ha convertit en joc, venjança, nostàlgia, voler canviar-lo. Sé que no porta enlloc per altra banda, però per què no puc fer camins vans? Tinc curiositat per saber com és enlloc!

Per cloure tota aquesta verborrea impepinable una cançó especialeta, que em fa somniar, i em descol·loca, em col·loca, potser, més aviat!

http://www.youtube.com/watch?v=Bajskva64u4

"Si ara poguessis estar en qualsevol lloc del món, on estaries? Què hi faries? "

Insuportable.

El títol no esdevé res més que un adjectiu, que, com a poc, em té per sinònim al diccionari. I és que no em suporto ni jo! Últimament me n'adono més que mai de com sóc, per això, trobo més aviat pràctic, esfumar-me cada quan em convé i no molestar amb la meva presència.

Que com ho sé tot plegat? No seria estrany que fos una altra vessant de la meva "visió distorsionada de la realitat" que tothom m'acusa de tenir, però el tracte de la gent, la convivència amb mi mateixa i tot plegat ho recolzen. A més a més no sóc gens correcta, ni molt menys ortodoxa, sempre reclamo atenció, malgrat que sé que ningú no m'escolta en realitat, ni molt menys és preocupa, però jo persevero, potser en el que no és res més que un acte d'absolut egoisme.

I el meu pare m'ho ha demostrat, amb el seu reguitzell d'insults, quan l'he engegat a la merda quan m'ha vist amb l'ordinador, després de tota una tarda estudiant, i m'ha dit que si aquesta és la meva manera d'estudiar. Doncs no, no em dóna la gana de callar. Doncs sí, sóc insuportable. Doncs també, per què no? Que tothom m'engegui! Qui no ho faci no té cap dret a apartar-me, perquè si m'aguanta és perquè no té ni tan sols valor d'apartar-me.

Així que no té cap sentit una captatio benevolentiae quan no es té interés pel públic, per tant, llibertat, independència i, sobretot, la meva perpetua i inalienable soledat!

Temps.

3 mesos, però encara fa mal com si m'hagués quedat atrapada en aquell 5 de gener.

No entenc encara com la mama no em retreu que plori més un gos que una àvia... Però al cap i a la fi a ella la vaig veure sofrir, me'n vaig poder acomiadar i, sincerament, me'n vaig alegrar de veure que es treia de sobre tot aquell dolor. Potser és per això que no l'he plorada a dia d'avui.

Per altra banda, a tu, te'm van robar, i ni tan sols no et vaig poder dir adéu. Me'n penediré sempre del meu egoisme, d'arribar ja fosc aquell dia tres, morta de fred, sentir-te lladrar i no voler sortir per passar fred. I l'endemà, mentre tu corries i respiraves per última vegada jo reia i feia sarau al Port Aventura, malgrat tenir el neguit posat al cos per qui sap què. Llavors va arribar el dia cinc... I, mentre tants gaudien de l'arribada dels reis mags, jo rebia un regal anticipat.

M'ha sabut molt greu que cada dia cinc des de llavors no hagi parat a casa. Al febrer no vaig poder honrar-te per anar-me'n de concert i deprimir-me entre la música, i, al març, carnaval, quanta ironia! Tampoc no vaig plorar-te prou el dia que vaig llençar-te un grapat de terra a sobre, perquè vaig haver de sobreposar-me, els estudis m'ho exigien.

Ho lamento, però mai com avui, mai com aquesta nit que m'han interromput en la qual tornaves a estar entre els meus braços, però no estaves bé, has vomitat i jo m'he tornat boja, estrenyent-te per no perdre't, fins que una mà picant a la porta m'ha despertat, i a sobre el pes m'ha acabat d'enfonsar. Potser va ser pitjor somniar que, tant tu com l'Estrella, us podríssiu sota els meus dits, però si més no, no era l'aniversari de la teva mort.

I t'he volgut venir a veure, regalar-te el ramet de la meva habitació. M'has rematat. El teu collar sobresortia de la terra enfonsada, qui sap per què, per la pluja potser. La teva pota petrificada també, i ja on he volgut fixar-m'hi més, per no fer-me més mal.

No he pogut evitar plorar-te per cada racó de casa, mentre m'ofegava en la segona República i la Guerra Civil. També he mullat l'institut amb sal...

Recordo com de petita, fastiguejada de tots els nens, deia que em casaria amb tu, cosa que mantenia ja crescuda, i em deien que no hi series, mai no he lamentat tant equivocar-me.

Ets l'únic que debò m'ha vetllat sempre, que ha compartit les meves penes, qui m'ha eixugat les llàgrimes aquest estiu, quan la nostra petita va esfumar-se, també, sense saber-ne el perquè. Quan també trobava a faltar aquell noi a qui vaig haver d'apartar de mi perquè m'havia anul·lat. TU vas ser l'únic de mirar-me amb els ulls de xocolata, brillants, que va seure a la meva falda i amb la seva llengua petita va animar-me traient les llàgrimes i jugant.

Ens hem fet companyia, abandonats sense l'Estrella, però quan vas recuperar la teva rutina faldillera et va valdre la vida al mig del camí.

No he canviat, ho reitero, ja podem reservar-me una cel·la a la presó, per quan descobreixi que et va robar dels meus braços. De tu no me'n vaig poder acomiadar, no tinc un darrer record, et trobaves bé, t'estimava i m'estimaves, tots t'estimàvem.

I, saps què? Sé que durant molt de temps, potser per sempre, ploraré cada dia cinc, o, almenys, cada vigília de reis.

Por.

Qui no ha experimentat la por? Diria que més o menys intensa tothom l'ha viscuda. I jo en tinc, molta, però sembla que no en tingui, que ni tan sols no sàpiga que és, però és mentida, semblo valenta perquè aquest por me la tinc a mi mateixa i he hagut d'aprendre a plantar-li cara, però no marxa.

I per què la gent no ho sap? Que ho amago potser? No, més aviat sé que no em volen escoltar, quan parlo de coses importants la gent em sembla llunyana, no hi són en realitat, desconnecten perquè no els interessa. Fins al punt que ja no en sé de rebre afecte i no comprenc quan algú em diu que es preocupa. No en sé de rebre abraçades sentides, i menys quan les necessito, em fan plorar, m'arranquen llàgrimes, veure que algú pugui preocupar-se, interessar-se per mi. Ningú no ho ha fet mai realment. La prova? Tothom entra i surt de la meva vida, no hi ha absolutament cap constant. Bé, sí, algun excepció, la més gran? Potser té uns 6 anys- al marge de la família, tot s'ha de dir.

Què em fa tanta por per voler escapar-me? Fugir, fugir de l'única persona de la qual no podré ni amagar-me? TOT

El boicot, la desesperació que em crea quan pujo a la bàscula i ploro, ploro per coses, que en el fons i, només potser, són superflues. Quan m'arrancaria al pell per acabar amb mi.

També quan desconfio, quan em torno un xic més boja i em sembla que tothom m'odia, em culpa, o m'acusa amb la mirada, em persegueixen.

Quan sóc incapaç d'ajudar a algú, perquè penso massa.

Quan penso massa i no entenc la gent, perquè, ells, són molt complicats.

Quan no em deixo ni confiar en els que, haurien, crec, suposo, però no sé, ser els meus amics.

Quan, simplement NO SÉ!

Jugo amb mi, sóc insegura, i m'ensorro, quan no hi ha ningú per aixecar-me, perquè quan és la mama qui m'abraça, preguntant-me perquè estic així, tan sols puc dir-li que no ho sé. I llavors m'odio, per no saber i preocupar-la.

I el que més por em fa ara és no equivocar-me i, tal com els dic, que l'any que ve ja no sàpiga res d'aquells qui han esdevingut importants aquest any.

Però encara hi ha una cosa que em fa témer més, molt més. Ell. La possibilitat que estigui intentant jugar, prendre el pèl com ja ho va fer, que torni a anul·lar-me.

I fa mal, moltíssim! Perquè, com puc estar-hi malament? No puc estar malament entre els seus braços, són la llaminadura més dolça d'aquest món, seria el menjar que jo buscaria si fos el cheff de Rapsòdia Gourmet. Però no puc estar del tot bé, no puc confiar-hi i el temo, molt; i els seus canvis radicals, aquesta perfecció metòdica que espanta, molt.

Tinc por, i la passo sola, com he fet sempre, i la ploro, sense cap mà per ajudar-me, tan sols veus que afegeixen mofa a la desgràcia.

I, per sobre de tot, temo tornar-lo a estimar.

Tinc por, molta.

I fred, més.