Abril.

És estrany, tota la vida esperant, fent endavant, com a única meta la universitat, però, per a què? Per estudiar, estudiar, estudiar i estudiar, però sentir-te inútil igualment? Realment m'agrada tant el que estudio per consagrar-hi la vida? Aleshores per què penso que seria fantàstic aprofundir amb les matemàtiques, la biologia, les llengües clàssiques, l'anglès... Per què?

Hi ha qui no assisteix a classe, no es forma en res, no treballa, no fot RES. Com poden viure? Malvisc sentint-me un objecte inútil mentre intento formar-me, quina mena de consciència benaurada els permet viure sabent que no fan res de profit? Potser és que ells viuen de veres i jo tan sols m'arrossego, perseguint metes, acomplint-les (o no) i girant el full per buscar nous desafiaments. Sentint-me petita, sempre. Aleshores t'encongeixes i una ràbia feroç et corrou les entranyes, no tens ganes de veure res ni ningú, vols estar sola, però tampoc pots, perquè et sents més inútil. I vols fugir. Marxar deu ser la resposta, no? Però no ets ni a temps d'intentar-ho, els compromisos, les obligacions que tu mateixa t'has buscat t'ancoren a port per no deixar-te marxar.

Creia que abril seria un gran mes, per què no? Un concert que em feia molta il·lusió (sense poder-hi assistir al final), la fira medieval de Montblanc, un viatge a Alacant, d'intercanvi, a formar-me sobre la llengua!, un any amb ell, al seu costat i, com no, la millor diada de l'any: sant Jordi.

Malgrat tot tan sols sé sentir-me angoixada, estressada, el son és intranquil, pesat, no descanso. Tot em fa por, no entenc res. He estat moltes persones, i crec que totes s'han quedat a dins, si més no en part, per això acabo tan boja. La que fa anys que esperona la neurosi amb el menjar està amatent i cridanera des que un excés irracional ha trencat els gràfics. La que el va estimar, començava a oblidar-lo i ha tornat (o no) a estimar-lo no s'aclareix. 4 anys, què són? Temps, sí, molt, o poc? Per què ell? Per què no canvio? Per habitud? Per amor? Per mandra? Per por? Per...?

Ja no ho sé.

M'he perdut moltes vegades, masses, encara no m'he trobat mai de debò. Encara estic atrapada en una illa esperant arribar algun dia per salvar-me. No sé qui sóc perquè sóc massa persones. Quan la gent parla de com d'hipòcrita és X per haver estat de tals ètnies urbanes responc: i jo, què? "Tu ets diferent", em diuen. Diferent en què? Si he estat moltes més coses que X!

Sóc diferent.

Sí, però no per a bé. Darrerament potser he existit d'una manera més "feliç" perquè es feia l'amena, perquè no em plantejava tant res, perquè feia sense preocupar-me. Però ara em passa factura, no sóc aquesta persona que potser feliç així com així.

Se'm trenquen les ungles. Se m'esbulla i obre el cabell. M'engreixo. Em canso. Em pica tot. Em sagnen tots els porus de la pell. Em surten crostes. Tinc marques, ferides.

Sóc un garbuix humà, una massa deforme i de deixalla.

Si més no, fins que aconsegueixi trobar-me.

Alter ego.

Fa por, molta, moltíssima, és exagerat. Estic inestable, massa. No suporto a ningú, a ningú excepte a..., bah, mentiria, ara mateix no suporto a ningú, estic esgotada, de tot i de tothom, fàcil com seria fotre'm al llit, tancar-me amb els llibres, no sortir-ne mai més... Com a molt deixar entrar algú, ocasionalment, el temps que jo volgués, que m'abracés i s'estigués al meu costat, en silenci, i després marxés, deixant-me morir amb les meves quimeres, amb els meus monstres que em sotgen en la soledat

Recuperar parts de la teva vida que sempre han estat amb tu, que mai no t'han abandonat és curiós, penses que no has deixat de tenir-les, però definitivament, quan regires i tornes a fotre-hi el cap t'adones que en realitat estaven adormides, molt més del que creies... I t'espantes. Però no fas res per evitar que tornin a prendre't, a robar-te, deixes que et contaminin i se't mengin... perquè veus que no estàs bé i, potser, t'estan oferint una sortida, una escapatòria.

Alter Ego. Per què aquest títol? Perquè existeixen, perquè trobar a algú que s'assembli a tu pel que fa als llocs més obscurs de tu mateix esglaia, i més quan t'odies, quan saps que ets tot el que no s'ha de ser, que res no és salvable, que destrosses tot el que toques, no pots evitar sentir-te'n culpable... Esperes que per poc que sigui no se t'assembli, però t'equivoques i us assembleu més del que creies, terrible.

Vull i no vull. Vull recaure en les profunditats de l'abisme, tenir la voluntat i la força que hi tenia per treure'n benefici, però és frustrant, massa, perquè no puc complementar-ho com cal... Ja ho veurem què passa, per ara només vull no perdre algunes persones, algunes a qui no sé com tractar, algunes que em fa pena que estiguin a prop meu però que pel meu egoisme sé que no deixaré marxar si ha de dependre de mi...

Sóc egoista.

Egocèntrica.

És una paraula, molt expressiva, bé, un adjectiu. I és que crec que en sóc bastant, si més no, això es veu en rellegir el bloc, la majoria són entrades sobre mi, quanta importància que em dono...

He pensat en fer mil actualitzacions, mil paraules, mil somnis, mil frustracions en fila, fent frases. Però la vagància m'ho ha impedit i la desgana, també.

Hem fet exàmens, exàmens i més exàmens, i m'han passat coses i més coses, són un huracà que tot ho arrasa, que ara i adés puja i baixa en el gràfic, trastornant tot aquell qui ronda al voltant. Il·lògic.

I és que sóc un caos.

Caòtica.

De kháos.

Res no té coherència aquí dins, tot em torna boja, vaig de bòlit i no sé pas com arreglar-ho, em contradic i m'odio. Sense raó de ser. Fins i tot el somni, ho reflexa, del tot, me l'han llegit, i fins i tot el subconscient em diu que estic podrida, que necessito un ordre. Infeliç. També em diu que tinc esperances lluminoses, de futur. Ja-ja-ja-ja.

No.

Somriure i suportar les mil coses que acaben amb mi. Les mil coses que creen caos i confusió, aquelles que fan que no entengui res ni ningú, que no sàpiga què esperar-ne, què són en relació amb mi, on quedo? quina posició ocupo?

És tot tan abstracte, tan absurd, tan eteri, tan relatiu, que res no existeix. No hi ha una realitat tangible, perquè tothom ocupa la seva pròpia, no faràs canviar l'opinió d'algú sobre la seva realitat, perquè és la seva percepció, no la teva.

Realitat distorsionada.

Diuen que la gent amb ED la viuen, i jo també.

Per ella matarien, es matarien, ho sabeu?

K, m'has dit que ell és el que més m'estimo d'aquest món, no recordo haver-ho dit perquè no ho he dit, m'has dit que tu ho veies en els meus ulls. Ell també se'n vanta molt i s'ho té molt cregut. Però jo no estic gens segura de res, encara qüestiono massa coses, no sé com podeu estar tan segurs, com podeu treure res clar d'aquest caos...

Somni.

O malson? Porto una marató de somnis, cada vegada amb més cos, més argument, més substància i més estrany, cada vegada pitjor. Perquè els macos, feliços, són poc realistes, són un núvol eteri, però els altres, els estranys, els esgarrifosos... Aquests són els més realistes.

Esperava, havia de dinar amb algú, no recordo amb qui. Era un local que feia cantonada, un qualsevol, amb quatre taules comptades, i jo recolzada en una columna que li delimitava la terrasseta, quan algú em crida, és l'A, la de sempre, la meva amiga, amb d'altres de seves, i xerrem una estona i elles han de marxar. Encara no és l'hora, penso, acompanya-les una mica. I les acompanyo.

Unes passes més enllà ens recolzem en una paret qualsevol. Es deu encendre un aspersor o alguna cosa, perquè ens mullem, però hi ha un raig groc, pot ser que hi hagi algú tan porc? Mirem amunt i un parell de nens somriuen malèvolament. Cridem de tot i encara riuen. Parlem entre nosaltres sobre el que es mereixerien i em decideixo. Trucaré a la porta i parlaré amb la mare sobre aquest parell de dimonis. Sola.

Se'm desboca el cor quan em poso davant de la porta i truco amb la mà tremolosa, com sempre que faig una cosa que abans no hauria fet mai, com sempre que no actuo deixant-me trepitjar i decideixo reivindicar-me. Però per dins somric. És una casa vella, i el timbre un quadrat petit que balla de tan desgastat que està. El premo tremolosa i ningú no respon, no deu tenir intèrfon, simplement vibra la porta i l'empenyo, ràpid, alterada i sorpresa.

Entro en aquell gran jardí, tan vell com la casa, descuidat però amb encant, salvatge i llòbrec. Avanço no gaire segura, pensant que potser he confós la casa, però aquell parell de brètols em venen al cap i segueixo; malgrat tot no puc treure'm la inquietud de dins. Quan estic a punt d'entrar al porxo alguna cosa em salta a sobre, alguna mena d'animal rabiós, és un cobert, polsegós, i m'ha saltat al coll. Començo a cridar, a intentar treure'm aquella bèstia de sobre que m'esparraca la roba i la pell. Penso que es tracta d'un somni, perquè ho sé des que estava esperant a la terrassa del bar, però he volgut jugar i saber on portava tot.

Per fi la raó s'imposa i em trec la bèstia de sobre, entro per una porta i hi trobo una dona, una mica gran que em parla, a poc a poc, tranquil·la, m'inquieta, ella més que el cobert. I de sobte, ja no sóc jo qui crida, és ella, espaordida, realment no sap què passa. I dues bèsties em salten a sobre, ara un llop negre com la nit i la d'abans, ara la veig millor, una espècia de porc senglar sense ullals. No sé com me n'escapoleixo, fujo d'aquell huracà, però em persegueix i els aturo, separant-los.

El llop desapareix deixant un manyoc de pèls atzabeja.

El porc senglar jau amb el lateral dret sense pell, deixant veure la sang, el teixit fibrós dels músculs, i arrossegant-se encara, buscant brega, i alguna cosa dolenta té aquesta casa.

La dona em mira, acollonida, tremolosa, i em demana ajuda, i els nens ja han marxat del meu cap, però com un estel fugaç se'm passen pel cap com a origen de tot aquell mal.

I penso, és un somni, no et preocupis, però aquesta vegada res no canvia.

Vull marxar, però alguna cosa em lliga allà. Toco el porc senglar i sento la sang, perquè sagna, i els músculs, que es contrauen amb el moviment, es tensen i ara es distenen, malda per girar-se contra mi, i la dono horroritzada sembla de pedra per la seva immobilitat, i tinc por per si reapareix el llop.

No sé si sona el despertador o sóc jo prou intel·ligent per tallar el somni quan sento passes a les escales, la quitxalla, potser, que haurien empitjorat l'escenari...

Buh!

Avui tinc ganes d'escriure-ho tot i res, de dir tot el que em va passar divendres, de cridar-ho esborrar-ho i reviure'n alguns moments... de dolços i d'amargs! Però no, he d'estudiar i tantes paraules a memoritzar, recordar, han pogut amb mi, m'han xuclat l'ànim lànguid de per si. Obsequiaré amb menys mots dels que han resultat habituals darrerament!

Dius que et fa gràcia, que t'agrada com et miro cada cop que dic alguna paraula, com calculant si la saps o no, reptant-te, i sí, clar que ho faig sovint! I ahir te la vaig jugar amb aquell facinerosos... Victòria.

I prou, ja no dic res més, només deixo aquella cançó, la que no em deixes escoltar mai, perquè dius que em farà venir més idees suïcides i no ho vols, i que si no me'n dóna d'aquest tipus me'n donarà de pitjors. No m'escoltes tampoc, com tots! Ja t'he dit que el que hi ha al meu cap és pitjor que qualsevol cançó que puguis haver escoltat... Demà te la passaré, a veure si he sabut trobar-la i és la que no he pogut escoltar, però no crec que m'equivoqui.

Avui no posaré fotografia, són massa horripilants aquelles que s'escaurien!

http://www.youtube.com/watch?v=GATOFXhcWBU

I ara a fotre el nas entre paraules, paraules que de tan llegides ja han perdut sentit...

Estimo!

T'estimo.

Núvol, per tu que ho vas ser tot i ho segueixes sent, però en pretèrit.

Per tu, que t'he trobat a faltar incansablement durant quatre mesos.

Per tu, perquè t'he estimat més que a ningú.

Simplement per a tu, perquè...

...t'estimo.

Stand-by

Perquè volia posar silenci, però ja ho he posat.

Perquè voldria estar en Stand-by, perquè així res no punxaria, i això m'agradaria.

Dia de merda.

1- Estava massa confiada, esperava tenir un 9 sobrat d'anglès, fins i tot un 10, ara ja no confio ni del 9, ni de curs, ni de trimestre ni de batxillerat. Perfecte.

2- El darrer examen de matemàtiques va ser catastròfic, em juga el 9, d'aquest nou en depèn el 9 de tot el batxillerat en la disciplina, he tractat d'estudiar més que mai, però després em tremolaven les mans, i he perdut més temps del que voldria en un problema que, sorpresa!, el professor havia enunciat malament. Necessito un 8'75 per tenir la nota que vull, com a molt dec tenir un 8. Perfecte.

3- Ningú no m'escolta. Exemple més recent: he dit uns quants milions de vegades a P que el seu estimat àrtic és inútil, que no madura, està estancat i no hi evoluciona, ni cas. R li passa un vídeo, oh, genial, li ha canviat la vida! Per què? Ha descobert que estant a l'àrtic no madura ni evoluciona com a persona, només en uns pocs aspectes, ha decidit sortir-ne. Com qui sent ploure. Perfecte.

4- La gent m'esquiva, la majoria, van fent torns, això em recorda al que viu l'I, i em fa sentir llàstima cap a mi mateixa, perquè ell també me'n fa molta. M'exilio cada pati, aliena, per no veure com fugen tots. Se'n van com una secta cap a casa el P, sols, mai no se me'n diu res, avui que P s'ha quedat m'ha dit que si baixava, que avui no anava enlloc. Dec ser persona non grata a casa seva o, més ben dit, pel col·lectiu. Perquè mentre P s'ha acostat mentre estava amb T, Q s'ha mantingut allunyat i també sembla que tingui el dret d'admissió restringit a casa seva. I tot això sembla que passi des que vaig tornar amb Ell. Perfecte.

5- Una I femenina i no la I masculina d'abans ha mostrat interès i simpatia quan P ha fet un numeret sobre el meu coll i la marca que hi tinc per culpa d'Ell, feia temps que no m'adreçava la paraula i, si ho feia, la cara era desganada. La curiositat de les notícies noves, al morbositat, desperten l'interès i simpatia de qualsevol. Perfecte.

6- Cometo el mínim d'errors a classe, en canvi als exàmens, m'està fallant la seguretat i els ovaris. En el millor moment, el més oportú. Perfecte.

7- Vull arrancar-me la pell, el pes m'està tornant boja, baixa, baixa, tona a baixar, m'alegro! I puja anihilant tota victòria. Perfecte.

8- La curiositat mata al gat i a ma mare, la vaig advertir però ella va voler saber per què m'havia barallat amb Ell i després havíem fet les paus. Ara m'odia. Perfecte.

9- No vull ni mencionar les altres amenaces que ronden el meu cap com ho feia l'espasa de Dàmocles. Per variar. Perfecte.

10- Per arrodonir el decàleg, darrer, però més important, ja vaig dir ahir que aquest era un dia tacat de sang, no perquè tingui la regla, perquè fa quatre mesos que van vessar-ne una de preciosa i inigualable, una que mai no hauria volgut que fos vessada i sempre desitjaré que no ho hagués estat. Després tornaré a actualitzar, per a tu, sobri i correcte, bonic i modest. Perfecte.

Mil coses més i un etern etcètera, un etcètera d'incongruències, però tant hi fa, SÓC una incongruència. Val a dir, gran Chuck Palahniuk, tu i Rant sous uns mestres, Rant Casey, no he llegit una sola mentida en les teves paraules, negre, obscur, quasi perverses, sí, però no per això menys reals. T'hi recrees, amb malignitat, sàdic, un sadisme pur, prescindeixes de la demagògia de tal manera que estàs insultant la resta d'autors, pràcticament, de forma tàcita els deixes com a uns covards, o almenys així em sembla. Perfecte.