És hivern, si tanco els ulls i miro endins és i serà hivern. Alhora és estrany. És un somni, és l'apocadítptic moment en el qual per a no caure tot es paralitza, es congela i les volves de neu ho cobreixen tot.
És un zenit passat, un crepuscle que ja s'ha esvait, una nit que mai no s'acaba.
I tan sols necessito fugir, aquí, allà, no importa a on. Embeinar-me en els meus millors desitjos per començar una nova Odisea que m'allunyi de la presó, de l'etern món de la mentida, que m'aproximi al món sensorial, al que encara sigui capaç de provocar-me una esgarrifança.
Caminar, per tot el litoral, pujar fins a Sitges per perdre'm en el seu cel atzur, tornar cap a la vella Emporion per delectar-me amb les seves ruïnes. Deixar enrere el miratge del dolor, un dolor pretèrit amb el qual ja no hi ha res a fer. Girar l'esquena als convencionalismes i les hipocresies. Fer camí, resolta la mirada en el front i tot plegat per asseure'm en una roca a esperar l'alba del nou món, del meu nou món.
Vull veure el final d'aquesta Odisea, vull trobar casa emva, vull trobar-me a mi mateixa.
